La guerra de la propaganda

La maniobra d'estratègia quasi resulta òbvia per previsible i repetida: guanya el Barça la lliga de bàsquet després de cinc anys i l'endemà, arriba Messina al Madrid. Així, no es parla, en aquest cas, de Xavi Pascual, tècnic jove i de la casa, d'indiscutible mèrit i un sol defecte, la falta de cotització mediàtica, la bàscula que ara tot ho mesura. Ja cansa el joc de pòquer plantejat des de Madrid. Contra èxit, rèplica de fatxendaria constant. I aquí, cadellets, piquem l'ham de l'hàbil propaganda aliena, ben plantejada, capaç d'esborrar les petjades de la realitat tot just viscuda. Deu ser que el futbol té memòria de peix, de dos segons, però fatiga encara més veure tanta gent caure de quatre potes en les ensarronades de l'adversari, disposat a menjar la moral gràcies a la vella propaganda. El Barça és campió en tres competicions i la bella que enamora en el ball mundial. I és el Madrid qui arrisca en una imprevisible ruleta russa, sense rumiar ni què pot aprofitar, ansiós per obrir una nova època sota l'ègida dels cops d'efecte i l'amnèsia col·lectiva, el talonari i la grandiloqüència, factors de risc com castells en l'aire. Ara per ara, només un èxit: certificar l'escàs convenciment i autoestima propis d'aquestes terres.

En tot cas, són ells els que han de córrer, i és Florentino qui va dimitir devorat pel monstre del primer projecte, creat gràcies a la connivència del poder. Des d'aquell fracàs, els breus períodes d'esplendor blanc han coincidit amb sotragades i dubtes del model blaugrana que, malgrat tot, no ha canviat de guia, ni de directriu bàsica fins a quedar situat en lloc de privilegi mundial. I ara, ni es poden acceptar pressions externes, ni cal entrar en neguits i presses per l'alteració dels preus de mercat generada de manera artificial. La paella pel mànec la té el Barça, i el món entenimentat del futbol d'elit sap qui marca avui la referència modèlica. No hem tancat l'exercici –30 de juny–, ni hem menjat encara la coca. La guerra de la propaganda, que se la mengin crua a Madrid, allà on la cuinen esperen que ens l'empassem. Perdre ara la confiança en la gent que ha generat l'actual estat del club resultaria un pecat imperdonable, màxim quan encara paladegem la festa contínua, quan no hi ha futbol, quan tot és fruit de la campanya d'un tafur.