Esports

A RODA

Sobre mallots, milions i cabrons

Ja sé que aquesta història la podria explicar cada any, però ara em sento amb més força per contar-la. Diumenge, quan veia l'apoteosi o l'apocalipsi, depèn com es miri, de la París-Roubaix vaig tornar a repassar mentalment com s'ho havia fet el ciclisme per destruir en els últims 20 anys una reputació construïda a partir d'una mitologia que els seus seguidors semblaven fins fa no pas gaire disposats a defensar fins al més enllà. També tenia un sentiment força similar en veure no fa pas gaire el santuari d'Arrate, durant la volta al País Basc, literalment envaït per una gentada impensable que embogia en veure la figura d'Alberto Contador. Probablement, en cap altra circumstància una colla de bascos de la ceba –si és que es poden anomenar pròpiament així– animarien com si els anés la vida un madrileny i espanyol que en fa bandera com Alberto Contador. Fenòmens paranormals com aquests només passen en el ciclisme. Vaig preguntar a Joan Antoni Flecha si, pel camí de Roubaix, no va sentir pànic quan la gent que s'acumulava pels marges els queia al davant per les ganes d'atansar-se sobre els corredors. «Pànic no, orgull que encara puguem disfrutar d'una cosa com aquesta.» Certament, aquests petits instants de màgia es poden comptar amb els dits d'una mà al final d'una temporada i cada vegada, per culpa de tot allò que tots sabem i que exigiria una enciclopèdia d'uns quants volums per ser analitzat, són més escassos. I mentre a Catalunya el ciclisme de carretera es marceix i la Volta és una ombra d'allò que els avis ens rememoren dels temps d'en Mariano Cañardo, els cims més llegendaris del Tour s'inunden de senyeres i estelades cada estiu i, fins i tot, al País Basc vaig comprovar, amb sorpresa i fins i tot horror, que els catalans érem allà, a primera fila. Però on som quan el pilot arriba al costat de casa?

I al mateix temps que deixem que els quatre corredors d'elit –aviat no en quedarà ni un– allarguin com puguin les seves carreres en l'anonimat, perdem el cul per la punyetera fórmula 1, regida per un senyor que es vesteix de nazi en orgies d'un gust, diguem-ne, putrefacte, un milionari extravagant que controla una fortuna que, precisament, és incontrolable, playboys de la tercera edat que van pel camí de la jubilació i pilots que cobren tants diners ells solets com tot els corredors professionals que estaran a la sortida del pròxim Tour, Armstrong inclòs. Això sí, en el ciclisme tots estan sota presumpció de dopatge, una presumpció que els fa ser directament males persones. Els pijos del pàdoc, en canvi, ho tenen tot molt més fàcil: només han d'exhibir top models, sortir en revistes de paper cuixé, queixar-se per nimietats, ser egocèntrics, falsos i tenir un grapat de milions de dòlars al cul com a patrocinadors personals. I l'objectiu de l'esport català és portar un pilot català a la F-1!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.