“Va costar molt que la dona passés de la grada a la pista”

Els benestants que no havien d’anar a treballar dotze hores a les fàbriques. Són homes que disposen de temps i de calés per practicar esports que sovint arriben amb estrangers que s’instal·len a la ciutat.

A l’inici el ciclisme agafa embranzida, la boxa i, cap al 1910, el futbol, que no es professionalitza fins deu anys més tard. Les associacions columbòfiles també mouen molta gent.

És quan des de l’hospital es donaven les concessions a qui volia tenir sales de billar. Un esport per als aristòcrates que permetia obtenir un impost que servia per mantenir les sales dels tuberculosos i infecciosos.

L’esport no s’escapa de la repressió. Alguns esportistes no poden retornar al club perquè són considerats rojos. Es clausuren locals com el de l’Esport Mataroní, d’una certa posició social en què teòricament eren addictes, però sembla que per algun comentari contra la Falange el van tancar.

És una llàstima veure com molta gent i els clubs no guarden documentació. He trobat més coses de les entitats als arxius de fora de Mataró. Les entitats estaven obligades a presentar els estatuts a l’arxiu històric del Govern Civil.

A partir de la República, els que fins aleshores havien estat els espectadors passen a tenir temps per practicar. S’ha de veure l’evolució amb ulls de fa cent anys. Aleshores l’accés a l’esport només era per als més joves. Tampoc hi havia instal·lacions a la ciutat. Per exemple, la natació i les porteries de waterpolo les plantaven a mar.

Abans del concepte de club que coneixem ara hi havia el de les penyes. A baix a mar hi havia els grups de waterpolo, de tennis de taula. Als anys trenta n’hi ha moltes, de penyes. La gent ja té més temps lliure i és un element de veïnatge. En la postguerra miro d’explicar com s’intenta refer tot. Esportistes que van anar a la guerra o clubs que desapareixen i d’altres miren de tornar però han de canviar-se el nom al castellà.

Volia tafanejar. Et trobes un document que et fa gràcia i t’enganxa cap a un altre. Són moltes nits i caps de setmana. Hi ha moltes dades però no vol ser una enciclopèdia o un llibre de consulta. És un repàs, any a any, per ser llegit.

És imprevisible. La documentació és tanta que hauré de tallar després dels Jocs Olímpics de Barcelona. Arribarà fins al 1994, quan mor un referent de l’esport a la ciutat com és Maria Teresa Roca. És la primera gran esportista que destaca com a atleta, jugadora d’handbol i també professora d’educació física.

N’hi ha molt poc. Als anys setanta tenim l’equip de bàsquet que baixa d’Argentona i queda campió d’Espanya. Les atletes, en canvi, no apareixen fins als anys seixanta. És una situació que es dona arreu perquè va costar molt que la dona passés de la grada a la pista.

En el segon volum destaquen els equips de bàsquet i l’hoquei dels anys seixanta i setanta que van jugar a primera divisió. Tenim jugadors olímpics sobretot en natació, waterpolo i bàsquet, com la Sílvia Parera, en Joaquim Fernàndez, en Pere Robert i la Núria Martínez. En el primer volum ja hi apareix el nedador olímpic Joaquim Cuadrada, que va anar als Jocs d’Anvers.

Al velòdrom la gent hi anava com si fos festa major. Es fan penyes i els millors ciclistes del món venen a Mataró. Ara no està en condicions per utilitzar-lo.

No hem estat mai rics en instal·lacions i han anat arribant amb comptagotes, quan clubs ho reclamen. La piscina municipal no s’aconsegueix fins als anys seixanta i abans la gent nedava a mar o al safareig d’un pagès.

Ara no. Fa anys havia jugat a futbol en el Juventus i els vaig fer el llibre dels 50 anys. També en vaig fer un amb en Jordi Basté sobre la Masia del Barça.

Res. A Mataró avui els dos clubs amb més fitxes federatives són el Boet i la Unió Esportiva de Bàsquet, amb 37 equips cadascun. El futbol té una implantació social als bars i tothom es pensa que té un Messi a casa.