Més enllà de l'explosiva capitalitat turística de Barcelona, cada estiu apareixen debats sobre el model turístic del nostre país, un sector amb expectatives de rècord per enguany i que ocupa el 13% dels treballadors. Una societat com la nostra, tan preocupada per la qualitat dels serveis i per les activitats saludables, es concentra, durant les vacances, en les platges atapeïdes de la Costa Daurada i de la Costa Brava. Sí, també n'han millorat l'estat i els serveis i... potser és això el que volen els milers d'habitants de les zones metropolitanes: gent, trànsit, discoteca i pànxing sota la calor humida del sol.

Tanmateix, un país d'una varietat paisatgística com el nostre deixa zones inexplicablement buides i abandonades a la seva sort. O aquesta és la impressió que s'obté quan, en ple mes de juliol els apartaments estan tancats, les carreteres, tranquil·les, els hotels, mig buits i els que en volen viure, més escèptics que mai davant d'un agost que no podrà cobrir les despeses que els suposa tenir-los oberts la resta de l'any. A la marca turística Pirineus, amb un 27% d'ocupació hotelera, davant del 63% de mitjana a Catalunya, no és estrany que cada any s'hi tanquin establiments, alguns dels quals eren referència. Potser no és tant el cas de la Val d'Aran, la Vall de Boí o la Cerdanya, amb reclams extres, hivern inclòs; però ho és de les altres valls.

És incomprensible que siguin francesos, belgues, holandesos i espanyols qui en descobreixin les muntanyes i les valls, els camins i els pobles, la gastronomia i la temperatura, els preus i la gent autèntica abans que els mateixos catalans. Potser les nostres institucions hi podrien fer més –de les espanyoles, no res a esperar, més enllà de l'interès per Baqueira–, però no és només una qüestió de model turístic, sinó de país.