Els profetes de la borsa

He llegit amb sorpresa la pàgina 14 de la secció L’Econòmic, d’El Punt Avui del passat 11 de setembre, en la qual quatre analistes financers manifesten les seves preferències i els seus vaticinis sobre els valors de la borsa espanyola. Consideren que hi ha valors que convé vendre, altres que convé mantenir i, finalment, els que consideren que s’han de vendre. La meva primera reacció ha estat posar-me a riure, però respecto massa els esmentats analistes. En l’esmentat article no hi ha dos valors que coincideixin, amb l’excepció de Fluidra, que surt dues vegades, la primera recomanant-ne la compra i la segona, la venda.

Precisament la setmana passada feia una referència a les dificultats, o, més ben dit, a la impossibilitat d’endevinar l’evolució d’un valor que cotitzi a qualsevol borsa. No crec que es repeteixi l’experiència per part d’aquest diari o que els analistes es prestin a la mateixa juguesca, ja que crec que quedarà prou evident que les opinions personals i la realitat de les cotitzacions no tenen res a veure o, com a màxim, hi ha un o dos encerts.

Cada cop que passo o passava per davant de la Borsa de Barcelona, al passeig de Gràcia, se m’encongeix el cor en recordar el que havia vist en els meus temps a la borsa llavors situada en el magnífic edifici gòtic de la Plaça Palau. Els qui operaven eren els agents de canvi i borsa i els seus apoderats, que érem nosaltres. Vaig treballar-hi tres anys, en el rotlle, on es concertaven les operacions de compra i venda, connectats amb la borsa de Madrid, que feia de les seves, a vegades coincidint amb la de Barcelona, altres anant pel seu propi camí.

Em vaig adonar que era impossible endevinar el curs de les cotitzacions, que depenien de l’interès a vendre o a comprar d’un determinat inversor, de l’evolució dels mercats exteriors, d’un fet imprevisible o bé la mort o un canvi de govern en un determinat país vinculat als valors que cotitzaven a borsa.

La meva època va coincidir amb el franquisme, una dictadura que vigilava les empreses de prop i que no permetia trasbalsos a la borsa. O sigui, que era més fàcil preveure la marxa del mercat de capitals que ara. A la borsa es comentava que, abans de la guerra i en temps de la Segona República, s’havien produït diversos suïcidis per part d’apoderats que actuaven pel seu compte, o bé per part dels seus clients que s’equivocaven lamentablement a l’hora de demanar-los que operessin en uns valors que ells consideraven segurs.

Com deia la setmana passada, els que queden primers en una contesa com aquesta acostumen a quedar els darrers en una repetició de la competició. No hi ha ningú, amb una mica de seny, que s’arrisqui a endevinar el valor d’una acció ni a tres, ni a sis, ni a nou, ni a dotze mesos vista. Potser és per això que els analistes financers sovint recomanen les inversions a mitjà o llarg termini i fugir de les de curt termini, que poden ser les més perilloses. Les de llarg termini poden ser més fàcils d’endevinar, tot i que també presenten molts interrogants, si tenim en compte el futur de les operacions bàsiques de l’empresa. Recomano als quatre analistes de la pàgina d’El Punt Avui que d’aquí a uns dies repassin els resultats que han donat al diari i acordin no participar-hi més. 

La borsa, senyores i senyors, és una institució que vol donar un valor diari i exacte a les accions de rendibilitat variable. Si no volen patir, comprin deute públic o bé accions d’una empresa que no cotitzi gairebé mai i que els seus propietaris controlen de prop.