Ambient familiar en un establiment pioner a la Garrotxa

A principi de la dècada del 1960, ja hi havia càmpings a la costa, però a l’interior de les comarques de Girona eren una raresa. Una d’aquestes excepcions és el de Les Tries, d’Olot, una ciutat on el turisme era un sector pràcticament desconegut. L’establiment ha estat sempre en mans d’una mateixa família, els Badosa, que eren els propietaris de la franja de terrenys que van des d’una mica més amunt de l’actual benzinera de la carretera de les Tries fins a la zona on obririen el càmping. Aquest probablement no existiria si, el 1962, no s’haguessin inaugurat les instal·lacions del Club Natació Olot (CNO), equipament a què el càmping, obert dos anys després, quedaria estretament vinculat.

El club el van construir en uns terrenys que els Badosa van cedir, després que els impulsors del CNO van haver de renunciar a la seva primera opció, uns solars a la zona dels Tossols. En una decisió que molts devien qualificar d’agosarada, al 1964 obria les portes el càmping Les Tries, delimitat pel carrer que comparteixen amb el CNO i pel riu Fluvià, que en aquest punt fa una corba que abraça el recinte turístic. Si bé avui el càmping és just al límit de la zona urbana d’Olot, ara fa 58 anys la seva ubicació era ben bé als afores, ja que l’avinguda de les Tries, actualment molt poblada, aleshores estava poc edificada. Entre el càmping i el club hi havia un carrer de terra que, amb els anys, es condicionaria com a passeig i es batejaria amb el nom d’avinguda de Pere Badosa, en honor del propietari dels terrenys.

Els primers anys, el càmping el portaven bàsicament Pere Badosa (mort el 2008) i la seva dona, Maria Oliveras (traspassada aquest any), recorda el fill gran, en Joan. En aquella època, els serveis que s’hi oferien eren els indispensables i no passaven de lavabos i un petit bar i recepció on, si convenia, feien entrepans. El perímetre era similar a l’actual (la superfície ocupada és d’1,5 hectàrees), però hi havia una part que no es feia servir i encara s’aprofitava per cultivar-hi userda i blat de moro. Una de les seves característiques –que li dona un atractiu especial– és que tota la finca és plena de plàtans que asseguren una bona ombra. Els primers clients van ser catalans i, curiosament, holandesos. “No sé per què, però va ser així”, explica en Joan. Les holandeses –que, en l’imaginari local, van esdevenir sueques sense ser-ho– prenien el sol a la terrassa del bar, en biquini. Això cridava l’atenció en un poble conservador, on, poc abans, el rector s’havia negat a beneir les instal·lacions del CNO per considerar-lo un lloc pecaminós. “Però, al cap d’uns dies, el va beneir Josep Maria Fontfreda [un home molt popular, amic de la broma], disfressat de capellà”, apunta en Joan, rient.

D’inauguració oficial, al càmping no n’hi va haver, va ser una posada en marxa discreta. No hi havia parcel·les marcades i els forasters plantaven la tenda (solien ser canadenques) on els semblava, encara que de manera ordenada. Les caravanes tardarien un temps a arribar i quan van aparèixer les primeres va ser tot un esdeveniment. “La gent d’Olot passava per aquí i deia «viuen com gitanos»”, recorda en Joan. “Hem de tenir en compte que era una novetat; no s’havia vist mai”, hi afegeix. Una altra anècdota d’aquella Olot de fa 60 anys: “Un dia, quan jo encara era petit, em van dir: «Al càmping, hi ha un pastor amb la seva dona.» Com que no sabia que existissin sacerdots diferents dels que coneixíem aquí, i encara menys que estiguessin casats, em vaig imaginar que seria un pastor d’ovelles o de qualsevol altre bestiar.”

L’ambient dels primers anys era molt familiar; en general, hi havia una relació de confiança i molta convivència entre els clients i amb la família Badosa. En Joan posa d’exemple la concentració davant del televisor del bar als vespres per veure les notícies o una pel·lícula, ja que ningú no tenia tele a la tenda. “I la gent convidava els veïns a la seva parcel·la, feien tertúlia –diu amb certa enyorança–. Després, s’ha anat perdent la relació humana, però, tot i així, encara es conserva força, en comparació amb altres llocs.”

De mica en mica, les instal·lacions es van haver d’emmotllar a les noves necessitats, amb la incorporació, per exemple, de parcel·les més grans pensades per a les autocaravanes i equipades amb més potència elèctrica i la creació d’una oferta d’activitats complementàries, sobretot pensant en la mainada. En un extrem, durant uns anys hi va haver una petita hípica, amb cavalls i ponis. De piscina mai n’hi ha hagut perquè en tenen a quatre passes, al CNO, a què els clients del càmping accedeixen amb condicions avantatjoses. Paral·lelament, el bar va anar creixent fins convertir-se en un restaurant que dona servei tant als clients del càmping com al públic en general. Durant uns anys, el menjador va servir d’aula dels exàmens del carnet de conduir, aprofitant que les proves de circulació i pista es convocaven a la vora.

Quan els seus pares es van fer grans, en Joan en va prendre el relleu i, des del 2016, el càmping el porta el seu fill, en Pau, representant de la tercera generació. En Pau, com el seu pare, és una persona afable a qui agrada molt conversar i li és molt fàcil el tracte amb la gent, una característica que, sens dubte, resulta atractiva en un establiment que, tot i l’evolució, manté l’ambient de proximitat. A en Pau li ha correspost posar-se al davant de la modernització dels darrers anys, per exemple, amb la incorporació d’un espai perquè les autocaravanes, cada cop més nombroses, puguin dipositar les aigües brutes.