La faula dels paradisos

Els ministres d’Economia i Finances de la Unió Europea (UE) van aprovar, el 13 de març passat, incloure en la seva llista negra de paradisos fiscals les illes Bahames, les illes Verges nord-americanes i les illes caribenyes Saint Christopher i Nevis, així com descatalogar Bahrain, Saint Lucia i les illes Marshall. La primera relació d’aquesta mena a la UE va ser aprovada el 5 de desembre del 2017 i incloïa 17 països, però només un mes després ja s’havia reduït a nou, xifra en què romandrà després dels canvis adoptats ara.

La Unió va tardar seixanta anys a publicar la seva pròpia llista negra com un instrument contra l’evasió i el frau tributari als països membres. No obstant la tardança, els analistes crítics consideren que se n’han exclòs països i territoris determinants, i que la iniciativa és només un intent mediàtic de projectar una pretesa política pública comuna però d’absoluta irrellevància en un entorn global regit per la llibertat de moviments de fons i per la competència entre els estats en matèria de política fiscal. Els Verds en el Parlament europeu han lamentat que “els estats membres de la UE han quedat totalment exclosos del procés de selecció, tot i que els Països Baixos, Irlanda, Malta, Luxemburg, el Regne Unit i Xipre no compleixen els criteris propis de la UE”.

De fet, en els documents oficials no figura el terme paradís fiscal i el catàleg d’aquests territoris opacs s’anomena “llista de la UE de jurisdiccions no cooperants en matèries fiscals”. En realitat, el registre comprèn dues llistes. Una, la negra, conté vuit països que no han respost a les sol·licituds d’informació del Consell Europeu o que no s’han compromès a ajustar la política tributària als seus criteris. I la segona, la llista grisa, inclou un nombre més gran de països o territoris considerats fiscalment perjudicials però que s’han “compromès” a millorar la transparència i altres deficiències de la seva legislació tributària. S’estableix que el compliment dels compromisos es revisarà periòdicament i les llistes s’actualitzaran en conseqüència.

Al gener, la UE va excloure de la llista negra Panamà, Corea del Sud, els Emirats Àrabs Units, Barbados, Grenada, Macau, Mongòlia i Tunísia, una decisió que li va generar crítiques per la seva laxitud, si bé la UE defensa que l’objectiu no és penalitzar els països sinó instar-los al canvi. Sigui com sigui, ni els grans milionaris ni la gran banca, que són titulars de nombroses societats mercantils pantalla que apareixen en els papers de Panamà o els papers del Paradís que s’han publicat, no han mostrat la més mínima inquietud. Ni després d’aquests escàndols ni d’altres filtracions delatores, la UE no s’ha atrevit amb els Estats Units, el Marroc o el Canadà, ni amb territoris europeus com ara Suïssa o Gibraltar.

Panamà no hi és!

La sortida de Panamà de la llista negra ha estat una altra decisió controvertida i àmpliament criticada. En aquest cas, el govern espanyol –que té un conveni de doble imposició amb el país, igual que amb Bahames– hauria actuat d’intermediari decisiu per tal que aquest estat de l’Amèrica Central desaparegués del catàleg. Amb tot, i en resposta a la seva inclusió en la llista grisa, Panamà ha publicat el seu propi registre de països postergats. Són el Brasil, Xile, Colòmbia, l’Equador, El Salvador, el Perú, l’Uruguai, Veneçuela, el Camerun, Croàcia, Eslovènia, Estònia, França, Geòrgia, Grècia, Lituània, Polònia, Portugal, Rússia i Sèrbia. Les represàlies comercials que pugui prendre se sustenten en una “llei de retorsió” (reciprocitat) que Panamà té vigent des del 2016 i que reforça les mesures migratòries, tributàries i aranzelàries aplicables als estats que el discriminen.

Malgrat els ulls grossos o la indulgència que adopten alguns països, atrapats per compromisos i prebendes, a cap govern se li escapa que l’elusió fiscal i els fluxos financers il·lícits els fan perdre molts diners.

La Comissió Europea ha adoptat recentment algunes directrius per evitar que els fons de la UE per al desenvolupament transitin o es canalitzin a través dels paradisos fiscals inclosos en la llista negra comunitària. La mesura busca impedir que les ajudes comunitàries contribueixin “sense voler” a l’elusió fiscal. A més, la Comissió va advertir, el mes passat, Bèlgica, Xipre, Malta, els Països Baixos, Irlanda, Hongria i Luxemburg que les seves polítiques de planificació fiscal agressiva poden contribuir a eludir impostos.

En aquest marc supervisor, el govern espanyol encara sospesa la revisió del seu llistat particular. El 2015, va retallar la llista oficial de paradisos fiscals, creada el 1991 i actualitzada el 2003, per reduir-la de 48 a 33 països. Tot i això, les transferències de més de 30.000 euros des de l’Estat fins a aquests territoris opacs i de baixa tributació van créixer un 9% només el 2016 i fins a un 34,3% des del 2012, segons recull l’informe que ha elaborat la Comissió de Prevenció del Blanqueig de Capitals, dependent del Ministeri d’Economia, sobre el període 2012-2016.

La CE estima que la magnitud de l’evasió i l’elusió a Europa és d’un bilió d’euros a l’any, mentre que l’OCDE calcula que la pèrdua d’ingressos només per l’elusió de les multinacionals està entre el 4% i el 10% de tots els ingressos derivats de l’impost de societats, entre 75.000 i 180.000 milions d’euros anuals.