Art

caiguda lliure

El forat fosc on la figura humana ja no hi té lloc

Als cinquanta, el règim adopta l’informalisme com a propaganda d’obertura al món

La coincidència en les mateixes dates de dues importants exposicions que s’endinsen en l’art de la postguerra podia fer pensar, no només en la reivindicació, per fi, d’una generació bastant mal compresa i arraconada, sinó també en la insistència en una determinada plasmació formal del drama històric, si és que el drama, en cap de les seves formes, es pot reduir a un esquema. Al contrari, la visita consecutiva a Quina humanitat? La figura humana després de la guerra (1940-1966), al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) fins a l’11 de febrer, i a Un altre art. Informalisme a Catalunya, 1956-1966, al Museu d’Art de Girona (MD’A) fins a l’1 d’abril, planteja un desconcert que es manifesta fins i tot en la llum, encara que en tots dos casos projecti un halo més aviat tenebrós.

És cert que, mentre que la proposta del museu gironí, sota el comissariat de Joan Gil Gregorio i Conxita Oliver, se circumscriu a l’art produït a Catalunya, la del MNAC, a cura del seu conservador d’art contemporani, Àlex Mitrani, s’obre al context internacional, tot i que amb una representació destacada d’artistes catalans, i ho és també que el període que abracen, a pesar de cloure’s el mateix any 1966, arrenca almenys una dècada abans a l’exposició de Barcelona, encara en plena Segona Guerra Mundial, abans que les revistes il·lustrades divulguessin a tot el món l’horror dels camps de concentració. No és una dada banal. La mort al camp de batalla podia remuntar-se als martiris dels sants i herois de l’antiguitat; els bombardejos indiscriminats sobre la població introduïen l’abjecció tecnològica a unes massacres que de fet ja tenien també la seva tradició iconogràfica des de la matança dels innocents, però el confinament de milers de persones en recintes concebuts per al seu progressiu descarnament i extermini era d’una novetat radical. Quan els artistes es posen a pintar o esculpir després d’allò, ho fan d’una altra manera, ho fan enfosquits, enrabiats, desolats. De sobte s’obre aquesta possibilitat esgarrifosa: que el cos humà no valgui res.

I aquest és precisament el rerefons que comparteixen les dues exposicions i que al mateix temps les distancia. Si al MNAC la devaluació de la vida humana encara aconsegueix fer-la present, a vegades d’una manera ben explícita, tot i que sovint desencaixada, grotesca o exànime, a l’MD’A, és a dir, a partir de mitjan anys cinquanta i a l’empara del corrent informalista, ja n’és del tot absent, ni tan sols pressentida, a penes com una projecció molt subjectiva i volenterosa del visitant en l’acumulació de forats negres, de vòrtexs, de galàxies en moviment. Des d’aquest punt de vista, l’informalisme és una experiència duríssima. Tot és informe, vet-ho aquí, negre o gris o platejat, a vegades amb uns esclats de vermell sanguini o amb una buidor blanca i encegadora, sense cap cos al qual aferrar-se. Mai no s’hi “representa” res, ni un paisatge, ni un rostre, ni tan sols un fragment simulat del món. A tot estirar, fragments de mur d’on el caminant ha desaparegut, per refer la citació de Salvador Espriu, que per cert ve a la memòria davant el Tàpies impressionant del MNAC: una immensa paret escrostonada, plena de ferides, i un forat negre a baix, una ratonera. Són obres que, com assenyalava Michel Tapié el 1956, ja “no s’acomoden a l’aparell dels criteris clàssics” per concentrar-se en “altres potències”, en la taca, l’esgratinyat, el grumoll, i en aquest sentit són el testimoni del daltabaix del vell món tant com ho són alhora del triomf de la pintura.

En la nota de premsa del museu de Girona, hi ha un moment en què s’afirma: “L’informalisme és un dels moviments més rellevants que ha tingut Catalunya en la segona meitat del segle XX pel que va significar de llibertat creativa i de ruptura amb la limitació representativa imposada en el context del franquisme a Espanya.” Vull creure que és fruit de la precipitació, perquè la figura humana, en si mateixa, no pressuposa cap dictat tirànic, ni encara menys una rèmora anacrònica. El primer franquisme va promoure una determinada representació figurativa, certament, abarrocada i tètrica, que exalçava els ídols patriòtics de la pintura del passat, però no és menys cert que a partir dels cinquanta va aspirar a revestir-se impúdicament d’un tel de modernitat davant les potències democràtiques ni més ni menys que a costa de l’abstracció informalista, que va trobar una de les seves millors plataformes de propaganda en les Biennals. Aquesta apropiació interessada de l’avantguarda la desautoritza en bloc? És clar que no. Només ho apunto fent memòria de tants pintors figuratius que, de sobte, van començar a fer anar el pinzell com si fos una brotxa, buscant el vòrtex i la galàxia, i que passada aquella diguem-ne exploració interestel·lar en la qual no creien pas gaire, van tornar feliçment als bodegons de roses.

Hi va haver, sí, una moda informalista, gairebé una prescripció si volies estar al dia, però molts artistes, i a l’MD’A n’hi ha d’extraordinaris (quins Guinovart, Hurtuna, Ràfols-Casamada, Will Faber i Joaquim Llucià, i quins descobriments, Hsiao Chin, Carles Planell, Joan Furriols, Armand Cardona!), van acostar-s’hi amb una convicció inapel·lable. Eren, en general, els més ben informats de les novetats que venien de fora, fossin revistes, exposicions de tesi (de Michel Tapié, Jean Fautrier o Lucio Fontana) o manifestos, de les quals es van fer ressò ben aviat els Salons d’Octubre i de Maig, finestres obertes al món en l’ambient resclosit del franquisme; grups com Sílex o Lais, i crítics sensibles als nous corrents com Àngel Marsà, Arnau Puig i sobretot Juan Eduardo Cirlot, que té un espai d’homenatge merescudíssim, com també Tàpies, Romà i Evarist Vallès i Ràfols-Casamada pels seus centenaris.

En canvi, la persistència a cloure les dones en un “reservat”, com a cas a part, com a excepció, fa una mica de mal, i això que se sustenta en l’argument històric de la seva exclusió, almenys fins a la creació dels Salons Femenins (1962-1971), i que l’àmbit que els dediquen és fastuós: Magda Ferrer, M. Assumpció Raventós, Amèlia Riera, Elena Paredes, Conxa Sisquella, Annita Solà d’Imbert. És veritat que l’estructura de les sales condiciona els agrupaments i que la segona de l’espai temporal d’exposicions, la més tancada i de dimensions reduïdes com una bombonera, afavoreix que es destini a pocs elements que puguin formar una unitat, i així i tot, quin greu haver desaprofitat la bona parella que haurien fet Magda Ferrer i Joaquim Llucià, o Elena Paredes i Joan Furriols, o Annita Solà i August Puig. Al MNAC, no hi ha aquestes distincions de gènere, i les dones no hi surten perdent gens, excepte pel fet que són també molt poques.

Les obres magnífiques que s’han reunit a Girona, però, no mereixen ni aquest petit retret, menys encara pel fet que la segregació no fa sinó reflectir i, així doncs, denunciar, les discriminacions imperants sota el franquisme. A falta de la documentació que reveli el catàleg, que es va presentar tot just dissabte passat a la Fundació Tàpies i el 17 de febrer es donarà a conèixer a l’MDA (11.30 h) amb una taula rodona amb els comissaris, junt amb Lourdes Cirlot i Àlex Mitrani, només es pot constatar la consternació de descobrir com de propera arriba a ser una pintura en la qual el cos humà ja no hi té lloc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia