Arts escèniques

Crítica

teatre

Absorbent crònica d’un tercer origen

  • Roser Batalla i Montse Morillo en la creació de la platja LAIA NOGUERAS.
  • VÍDEO: teaser de "Napalm al cor"

U

n dels més grans perills de l’adaptació d’una novel·la enigmàtica és posar rostre i veu als protagonistes. Sovint, no coincideix amb el que s’han imaginat els lectors i produeix una frustració. Napalm al cor és un text complex que s’escriu en la primera persona del protagonista. En canvi, en l’adaptació d’Oriol Puig Grau (autor de Karaoke Elusia) cada espectador passa a ser el protagonista amb el simple exercici de canviar la conjugació de la primera a la segona persona del singular, amb la qual cosa el públic passa a ser el protagonista. Tots els altres personatges li expliquen allò que està passant i pensant. El relat convida a un viatge iniciàtic agònic: els joves es construeixen un futur d’on no n’hi ha. Bàsicament, com els actors que van muntant la platja, que és la destinació final dels protagonistes, en aquesta posada en escena de Guillem Sánchez Garcia. Boris creu que aquell és el refugi. El protagonista el segueix, conscient que cal escapar de la barraca, del bosc, de la ciutat adormida des que la fàbrica va deixar de funcionar. El quadre és agònic com aquell referencial Mecanscrit de segon orígen, deManuel de Pedrolo.

La narració té punts que podrien considerar-se cruels, com a Incendis, de Wajdi Mouawad. Alhora són una terrible metàfora que podria recordar altres adaptacions intuïtives, com la de Complicité de la novel·la Drive your plow over the bones of the dead, d’Olga Tokarcuzk, i Guillem Albà i Joan Arqué del conte estrany Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà. Però també la Mercè Rodoreda de La mort i la primavera, que va adaptar Joan Ollé, i el Quanta, quanta guerra, de Biel Rossell i Biel Serena.

En la posada en escena, hi ha un ritme constant, implacable com el temps, i una necessitat de revoltar-se i escriure el seu destí. Per això, agafa volada quan, de sobte, la conjugació passa a un futur i amb primera persona del plural. La narració onírica esdevé una escena d’imatges, cossos que s’estimen el dolor però que amb prou feines executen cap acció realista. Hi ha talent, hi ha sensibilitat i hi ha també una il·luminació atenta, subtil, acurada i que projecta espais de llegenda amb el fum que aixeca en moure la sorra d’una banda a l’altra. Es percep un rastre absorbent que xucla l’atenció de cada espectador.

Napalm al cor
Autoria: Pol Guasch
Adaptació: Oriol Puig Grau
Direcció: Guillem Sánchez Garcia
Interpretació: Joel Cojal, Marc Domingo, Montse Morillo, Roser Batalla
Sala Beckett (dissabte, 16 de desembre) (Barcelona), fins diumenge


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.