Música

opinió

Alguna cosa més que una mort

Acaba una generació que ens deixa orfes de la seva obra musical assagística, i de l’ofici

Hi ha traspassos i traspassos. Al marge que qualsevol mort implica sempre les conseqüents realitats de desaparició, buit i dolor, algunes morts van més enllà de la simple fi d'un protagonista. És el que acaba de passar amb la del compositor i intel·lectual Josep Soler i Sardà (1935-2022). Poques vegades es sol afegir a l'ofici de compositor algun altre ofici com l'esmentat d'intel·lectual, però que perfectament podríem eixamplar, en el seu cas, amb els d'assagista o teòric. Fins i tot, a la seva manera, provocador i enfant terrible. No és tan sols el caràcter polifacètic del compositor de Vilafranca del Penedès el que em faci escriure que la seva mort sigui alguna cosa més que una mort, sinó que també ho és per ser la seva darrera figura d'una generació. Cinc setmanes després de la mort de Jordi Cervelló, se'n va el darrer supervivent i representant d'una generació estretament relacionada amb l'aprenentatge realitzat amb el compositor Cristòfor Taltabull (1888-1964), mestre d'importants figures com ara Xavier Benguerel, Josep Cercós, Joan Guinjoan, Josep-Maria Mestres Quadreny, Enric Gispert o Ireneu Segarra. La mort de Soler suposa la corroboració de la fi d'una generació que ens deixa d'allò més orfes ja no només per la seva obra musical i assagística, sinó també per una concepció del que és i, de vegades no és, l'ofici de compositor.

Moltes coses han canviat des que vaig tenir la sort de conèixer a Josep Soler al seu pis particular acompanyat d'un dels seus molts deixebles, alguns d'ells convertitsamb el pas del temps en importants noms de l'actual panorama compositiu com ara Benet Casablancas, Alejandro Civilotti, Agustí Charles o el seu cosí germà Albert Sardà. Quan vaig visitar-lo no era més que un estudiant universitari on va poder quedar fascinat per conèixer un compositor que, aleshores, tenia el privilegi de ser l'únic compositor viu, dels pocs que havia arribat conèixer, que n'havia vist una òpera del seu catàleg al Gran Teatre del Liceu. Es tractava d'Edip i Jocasta (1972) amb text de Sèneca i que va ser representada al colosseu de les Rambles el maig de 1986 sota la direcció escènica de Ricard Salvat en un repartiment on es va comptar amb veus com les de Jerzy Artysz, Enriqueta Tarrés o Enric Serra.

L'audició d'aquella obra va ser la que ens va permetre, a molts de situar, la peculiar posició estètica de Soler, hereva de l'expressionisme i del serialisme musicals i, a partir de determinat moment, d'una recepció sui generis del famós acord del Tristany i Isolda, una òpera que el vilafranquí coneixia com pocs. Només ens cal anar a alguns dels seus assaigs per adonar-nos del coneixement profund que tenia ja no només de la història de la música, sinó també de la cultura, el misticisme o la ciència.

La mort de Soler es produeix al mateix temps que vivim un estrany moment de la nostra història col·lectiva on els dirigents culturals mostren senyals preocupants de desconèixer allò que és important i referencial. Emportats per eslògans buits i mercadotècnics com ara «és més important la innovació i el que ven que no pas la qualitat», no és d'estranyar que feia força temps que la música de Soler hagués desaparegut de les nostres programacions. Ens queden, però, un important nombre d'enregistraments discogràfics on poder escoltar autèntiques obres emblemàtiques del seu catàleg com ara el seu Rèquiem per a percussió, cor i orquestra que ha acompanyat la redacció d'aquest inesperat article. Al cel sia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.