Cinema

Maradona que estàs al cel

Paolo Sorrentino evoca la seva adolescència als vuitanta a Nàpols, marcada per l’‘aparició’ del jugador argentí

“L’aparició de Maradona va ser com un alliberament, com l’arribada dels nord-americans en la Segona Guerra Mundial.” Paolo Sorrentino guarda records de mitjan anys vuitanta, quan Maradona va començar a jugar amb el Nàpols, que van més enllà de la memòria personal i col·lectiva per entrar directament als territoris de la mitificació i la religió.

El cineasta italià ho reflecteix en la seva pel·lícula Fue la mano de Dios , que s’ha estrenat als cinemes aquest cap de setmana i arribarà a Netflix el 15 de desembre, i ho va comentar a un grup de periodistes en el Festival de Sant Sebastià: “Maradona va aportar una idea desconeguda en aquella època a Nàpols, que per una sèrie d’esdeveniments històrics passava moments molt difícils: el terratrèmol de 1980, l’empobriment de la ciutat, una guerra de bandes de la Camorra... Maradona va aportar alegria, i més que ser una figura humana és una icona religiosa, perquè, a més, Maradona apareixia als llocs, no arribava.” En posa un exemple, que surt en la pel·lícula, però que es basa en fets reals, com tot el que hi explica: “Pels carrers de la ciutat anava amagat en utilitaris petits, com ara un Fiat Panda, i mai s’estava segur de si era ell o no perquè un s’esperava veure’l en un gran BMW.”

Tragèdia personal

Els motius pels quals forma part de la seva memòria més íntima tenen a veure amb un tràgic succés que va marcar la seva adolescència. No el revelarem aquí, però Paolo Sorrentino (Nàpols, 1970) dona la mesura de la importància que va tenir amb les seves explicacions: “Quan va morir Maradona jo estava en la fase de muntatge de la pel·lícula, que és una mena d’homenatge i també és una mostra de gratitud, perquè estic convençut que Maradona em va salvar la vida. La llàstima és que no hagi pogut veure la pel·lícula acabada.”

En el Barça hem vist jugar Messi i Maradona, i li preguntem si realment creu que Maradona és el millor de la història, com afirma en els crèdits inicials del film, o només era més carismàtic. “Les dues coses, era el millor jugador de la història i era més carismàtic que Messi –respon–. Maradona jugava com Messi quan en el futbol es jugava molt més lent. Ara Messi juga contra Ronaldo i altres jugadors que juguen a un altre tipus de futbol. I del carisma ja ni en parlem, no hi ha res a discutir. Si vols en parlem, però hi estarem hores.”Conserva la passió pel futbol i pel cinema, que tenen coses en comú: “Al cinema i en el futbol vas a veure una història d’una hora i mitja que no saps com acabarà, i tots dos ofereixen quelcom paral·lel a la realitat. Molta gent espera el diumenge de partit per evadir-se, o està en situacions vitals insatisfactòries i va al cinema i descobreix altres mons. Cada vegada que sento dir que el cinema s’està morint o que el futbol o qualsevol altre esport ja no és el que era, penso que el cinema i l’esport no moriran mai, perquè mai morirà aquesta necessitat individual de creure que és possible que hi hagi un altre món.”

A diferència d’altres films seus més estilitzats i barrocs, com ara La gran bellesa i Joventut, Fue la mano de Dios utilitza una narrativa més clàssica per a una història fidel als sentiments i als fets de l’adolescència del director: la vida amb els seus pares i germà, les trobades familiars, les bromes que es feien, les amistats, el cinema, la tragèdia que irromp... “És una pel·lícula més centrada en sentiments, records i persones. Per això és més petita i senzilla, menys complexa, perquè els sentiments no necessiten grans posades en escena. Només cal parlar directament, sense filtres, del que s’està vivint i sentint, en aquest cas el noi protagonista.” Afrontar un projecte tan personal com aquest en aquest moment, amb 51 anys i nou llargmetratges i una sèrie de prestigi al darrere (The young Pope i The new Pope), té a veure amb diferents factors. “Es van fent passos petits, i el primer va ser veure la pel·lícula Roma, de Cuarón, que per mi va ser reveladora, perquè té moltes similituds amb el que jo volia fer. És una pel·lícula petita, personal, privada, i per a mi ha estat una inspiració i una il·luminació veure com es podia fer.” Hi ha més raons: “La primera, perquè els meus fills entenguin per què soc com soc, per què estic ple de defectes i per què amb el pas del temps encara utilitzo la ironia per amagar aquests defectes, com els pares ho fan en l’escena del dinar. I per què fa 35 anys que tinc un diàleg intern amb els meus dolors íntims sense haver aconseguit ni el més mínim progrés. Vaig pensar que amb aquesta pel·lícula potser remouria una mica les aigües, a veure si canvia alguna cosa.”La pel·lícula es pot interpretar com un cant d’amor a la seva ciutat, amb la qual té una relació ambivalent: “No sé si em sento en deute amb Nàpols, el que queda clar és que he passat allà la primera meitat de la meva vida i he après a veure el món allà. Al principi penses que el món només és Nàpols, sobretot de nen, però encara ara molta gent de la ciutat ho pensa i creu que el que passa fora no és interessant ni els importa. En part per això vaig marxar de la ciutat, et pot arribar a ofegar una mica.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia