Arts escèniques

MARTA RIBERA

ACTRIU, CANTANT, BALLARINA

“Banderas és humil, agraït i treballador”

Fa molts anys que treballo i sempre és com començar de nou. Que et valorin la feina feta et fa sentir menys jutjada
Els actors del gènere musical són els que han d’estar més preparats en diverses disciplines: cant, ball, interpretació i música

Marta Ribera (Girona, 1971) fa quasi tres dècades que actua als escenaris i és tot un referent en el camp del musical. Antonio Banderas la va sol·licitar perquè l’acompanyés a Company, obra de Stephen Sondheim i George Furth que el malagueny ha adaptat, produeix, dirigeix i protagonitza al Teatro del Soho de Màlaga, en la que és la primera vegada que es representa en castellà. Un nou èxit d’una actriu, cantant i ballarina que amb tan sols quatre anys ja va començar a fer classes a l’escola de dansa clàssica Mercedes Ribera i que no ha parat de formar-se al llarg de tota la carrera.

La recordem sobretot per un dels seus treballs més rellevants, amb l’aplaudida adaptació de Cabaret, per la qual va rebre el Premio Gran Vía 2008 com a millor actriu pel rol protagonista de Sally Bowles i, anys més tard, el mateix Premio Gran Vía 2015 i el premi Broadwayworld 2016 com a millor actriu de repartiment pel paper de Frau Schneider. A la televisió ha participat en sèries com Fuera de control, Mis adorables vecinos o Un paso adelante. Tanmateix, malgrat tot aquest bagatge, Marta Ribera s’ha de reinventar contínuament. Si hagués nascut als Estats Units o a Londres, seria considerada una estrella. Tampoc li importa, ella treballa, treballa i treballa.

No para, però on para ara?
Ara mateix paro a Màlaga, on estem treballant tota la setmana. Està previst que m’hi estigui fins després de Setmana Santa. Vaig venint a Girona quan puc.
És una nòmada.
Totalment, ara que he vingut per dos dies a Girona, el primer dia em vaig quedar a dormir a casa dels meus pares, però el segon, quan he entrat per la porta, m’he hagut de preguntar si això és casa meva o no ho és. És una cosa estranya. M’hi acostumo, a viure així, quin remei, però cada vegada em costa més. Quan ets jove et fa gràcia o ni hi penses. Ara mateix m’agradaria quedar-me més temps aquí, tenir un lloc fix. He perdut el compte de les mudances que he fet al llarg de la meva vida i diuen que fer mudances és una de les coses que estressen i et desequilibren més emocionalment. Però professionalment em resulta difícil establir-me a Girona o a Catalunya.
I a Màlaga està amb una gran companyia, ni més ni menys que amb Antonio Banderas a l’espectacle ‘Company’.
Estar fent un musical de Sondheim i fer-ho al costat d’Antonio Banderas no passa cada dia. És una oportunitat molt gran. He estat de gira a tot l’Estat però a Màlaga és dels llocs on m’he sentit millor i ben acollida. No sé si és perquè tens el mar al costat, puc anar a peu al teatre...
I què suposa treballar amb una estrella internacional i tot un referent del musical com és Antonio Banderas?
Igual que quan vaig treballar amb figures com Rafael o el mediàtic televisiu Jorge Javier Vázquez, al final són les persones més properes, més treballadores, humils i més agraïdes amb qui es pot treballar. Més fins i tot que molts altres companys de professió i que no tenen tant de renom.
Té fama de ser molt proper.
És molt sociable, no vol que ningú estigui malament i, a més, és una persona treballadora, que això ens uneix. Si no hagués tingut molta disciplina i força de voluntat no hauria fet tot el que he fet. I ell produeix, dirigeix i protagonitza l’espectacle. Si repasses la seva carrera, a part de fer pel·lícules a Hollywood, ha treballat a Broadway, on el van nominar als premis Tony pel seu debut a Nine. I va fer Evita al cinema al costat de Madonna. És un artista multidisciplinari. Jo sempre l’he posat d’exemple a les entrevistes, per reivindicar l’actor de teatre musical.
Per què se’ls considera el germà petit?
Petit per no dir pobre! [riu] Tant pel teatre, la música com el cinema. I és al contrari, el del musical és l’actor més preparat en diverses disciplines: interpretació, música, cant i ball. Tot això requereix una preparació molt gran, emocionalment i físicament. Si estàs afònica, no pots cantar; si no et cuides, el cos en pateix les conseqüències. Jo tinc ara 50 anys i ballo des que en tenia quatre; això vol dir que fa més de 45 anys que m’estic matxucant el cos, com una esportista d’elit. I segueixo ballant amb sabates de taló de 8 centímetres, fent gires amb doblets i triplets, fins i tot.
I això l’espectador no ho ha de notar.
Exactament. I és molt sacrificat. Moltíssim. I tot això no està prou ben valorat.
Com va entrar a formar part del repartiment de ‘Company’?
Ara farà un any em va trucar el director de producció Marc Montserrat-Drukker, amb qui havia coincidit a Spamalot, per dir-me que l’Antonio em volia veure per fer una prova per a un musical de Sondheim. El 14 de desembre vaig anar a fer-la a Màlaga i la veritat és que va ser el millor càsting que he fet a la meva vida, no tan sols per mi sinó per com em vaig sentir tractada i la tranquil·litat que em va donar ell a l’hora de fer-lo. La forma com em va tractar, l’escalfor que va transmetre; tot això va ajudar que tot sortís bé. És que a vegades et trobes amb càstings en què, encara que ja havies treballat amb els que te’l fan, et tracten fredament i quan acabes diuen: “Següent!” Jo ja fa molts anys que treballo i és sempre com començar de nou. Per això si et tracten bé i donen una mica de valor i respecte a la feina feta anteriorment això et fa sentir menys jutjada.
No compta mai el bagatge que tens?
Et pot agradar més o menys la feina feta, puc fer-ho millor o pitjor, però s’ha de respectar la feina que has fet i aquí em vaig sentir respectada. I concretament l’Antonio Banderas, que ha treballat molt, sap el que costa i que ningú no és perfecte... No com altres que et miren per sobre de l’espatlla en càstings; gent amb qui has treballat i que et coneixen! Vaig començar a treballar en això fa 27 anys i m’he anat trobant gent pel camí que s’han convertit en productors, directors, directors de càsting... Per què canvia tant, la gent? De mi a vegades se’n riuen perquè soc massa propera. Potser amb un caràcter més ambiciós qui sap si hauria treballat més. En aquesta professió hi ha qui és més ambiciós d’èxit i d’altres ho som de treballar.
Aquí interpreta el personatge de Joanne. Me la pot descriure?
A la vida real jo em definiria com una persona bastant solitària, i cada vegada més veient com és l’ésser humà. I ella també és un personatge amb molt de caràcter –jo segurament no en tinc tant–, però que sap mirar les coses des d’una altra perspectiva. I en el grup que formen, dins la colla d’amics de Bobby, és com si diguéssim la que sempre l’està fotent per sota, la que ressitua a tothom. Potser és el personatge menys proper i menys agraït però és el que al final posa les coses a lloc i fa que la gent toqui de peus a terra. No és el personatge que fa riure, però fa despertar el protagonista a la realitat. Em toca sovint fer personatges així. Fer una mica de dolenta.
Suposa un pas més a la seva carrera?
Evidentment! Cada cosa i cada personatge és un aprenentatge. Fer-ho al costat de l’Antonio també ho és. A cada muntatge s’aprèn, de tots els companys, fins i tot de la Lydia Fairén, la més joveneta de la companyia. També del que posa el micro, el de les llums. Penso que si no hagués après mai del que tinc al costat no hauria arribat on soc. Soc una pencaire i m’he mantingut a l’ofici, que ja és molt.
No deu ser gens fàcil mantenir-se. Segur que ha pensat algun dia a deixar-ho.
Més d’una, de dues i de tres vegades! De fet, em passa encara ara mateix. És aixecar-te un bon dia a Màlaga i saps que la teva vida és aquí i penses que començar de zero cada vegada no val la pena. Bé, però, que has de treballar i mantenir la filla. A mi el que m’agrada són les dues hores que estic dalt de l’escenari. És l’únic que em dona vida, aquells moments, aquella cançó amb la qual entro en una mena d’estat de trànsit.
Com està el sector?
Malament. Ara, però, sembla que torna a revifar. Sobretot a Madrid. A Barcelona tornen a venir els musicals.
Sort de gent com Antonio Banderas, que lideren projectes nous i ambiciosos?
El Teatro del Soho és seu. Ve gent de Madrid i diuen que tant de bo aquest projecte estigués a Madrid. Ell el que vol és que el focus es dirigeixi allà, a Màlaga. I ho està aconseguint. La gala dels Goya es va fer allà, té un canal de televisió, i espectacles com Company fan que molta gent es desplaci a Màlaga i aprofiti el cap de setmana per visitar la ciutat amb l’excusa d’anar a veure l’obra.
Què més caldria per revifar el sector?
A vegades al públic no se li ha de donar tot mastegat. No has de caure en l’error de donar-li allò que vol, com ara comèdia. Si en alguna escena riuen bé i si no també. No cal que jo exageri gestualment la situació. Al públic has d’ensenyar-lo, donar-li qualitat, interpretar seriosament. Com a Broadway i al West End, que hi hagi i es vegi un nivell d’interpretació alt.
Va debutar amb Ricard Reguant a ‘El llibre de la Selva’ (1994). Què recorda d’aquells inicis?
Recordo que el meu germà em va pagar la matrícula de l’escola de teatre musical. Era el que jo volia fer. Allà en Reguant em va fitxar per fer un musical infantil al Regina i després em va proposar fer el salt a l’Arnau amb The Rocky Horror Picture Show. Després em va proposar a Focus per fer d’Anita a West Side story. Una gira que em va portar a viure a Madrid. Després vindrien Grease, Jekyll & Hyde de Rafael, Peter Pan..., i em va trucar en Luis San Narciso per fer Un paso adelante a televisió. No vaig fer gaire televisió però sí que és veritat que a Itàlia o a França, on va tenir molt èxit, hi ha gent que em reconeix. I em sorprèn, perquè aquí quasi ningú em reconeix, ni per la feina feta al musical. Crec que la meva generació o les anteriors, amb l’Àngels Gonyalons, la Nina i Dagoll Dagom, vam obrir un camí picant pedra perquè aquest gènere tingui un cert estatus.
Per què creu que aquí ja no es fan musicals en català, com es feia aleshores?
Suposo que parles de Cantando bajo la lluvia, Billy Elliot, El Guardaespaldas, La jaula de las locas... Hi ha productores que són de Madrid i, és clar, quan venen aquí ho fan en castellà. Però el que s’hauria de preguntar la gent és per què els d’aquí fan les produccions en castellà? La majoria de ballarins són d’aquí i se’ls han emportat allà. Barcelona va tenir en un moment més pes en el camp del musical que Madrid, fins a l’èxit d’El hombre de la Mancha, que és quan es van començar a obrir teatres a la Gran Vía i es van fer El fantasma de la ópera, El rey León, La Bella y la Bestia... Aquí no sé per què es va deixar. Jo estava aleshores allà, que era on hi havia la feina. A mi no em preguntis, jo soc una gran ambaixadora de Catalunya a Madrid i allà on vaig. Dia a dia. Soc la catalana, la de Girona, parlo català arreu i la meva filla, que va néixer a Madrid, també parla en català. Tothom que em coneix sap la meva ideologia, però veus aquí a Catalunya que n’hi ha que s’omplen la boca però no ho plasmen a l’hora de treballar.
Algun moment especial de la seva trajectòria?
A cada musical hi ha el seu moment i els repetiria tots. Em sentia molt bé fent el personatge de la Froilan Schneider, a Cabaret. L’Anita del West Side story, la Lucy de Jekyll & Hyde, la Sra. Johnstone a Germans de sang... N’hi ha tants! També ara la Joanne de Company. Són personatges que em deixen vomitar moltes de les coses que a la vida personal no m’atreviria a vomitar.
Algun somni per complir?
Molts! [riu] En l’àmbit professional em queda molt. Mentre pugui ser feliç mentre els faci. La meva inseguretat em desequilibra, necessito papers de preparació tranquil·la, perquè aquesta feina és molt dura, tot el que ens envolta em debilita.

Homenatjant Stephen Sondheim

La mort recent de l’autor de l’obra, Stephen Sondheim, fa que Company sigui l’homenatge no buscat d’aquest espectacle capitanejat per Antonio Banderas al Teatro del Soho de Màlaga. Entre les figures destacades del nombrós repartiment, hi ha la gironina Marta Ribera, tot un referent en el sector i un dels pals de paller amb què l’actor malagueny s’ha volgut envoltar per donar solvència a aquesta versió del gran clàssic de la comèdia musical. Ella hi interpreta Joanne, la dona rica, sofisticada, independent i bastant perversa a qui li agrada riure’s de tot el món. Li agrada tenir l’última paraula. Un paper, com reconeix l’actriu, “possiblement no dels més agraïts” però que li permet “donar-ho tot” i fins i tot “entrar en un estat de trànsit” en un dels números en què canta. Se la podrà veure fins a Setmana Santa en aquest espectacle que està donant més ales al projecte de l’actor internacional a la seva ciutat natal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia