Llibres

Rafel Nadal

Escriptor

“Ara soc més feliç que quan érem feliços”

Rafel Nadal (Girona, 1954) presenta Quan s’esborren les paraules (Columna; Destino en castellà), que tanca la trilogia de memòries familiars –dins del context històric pertinent– iniciada amb Quan érem feliços (2012) i Quan en dèiem xampany (2013). Periodista de professió, des que va debutar com a escriptor, el 2011, ha publicat una desena de títols que li han permès sumar èxits, milers de lectors i premis com el Pla, l’Anglada, l’Amat-Piniella i el Llull.

Quan s’esborren les paraules es mou entre la nostàlgia d’un temps passat i la il·lusió pel futur; entre la seva mare, Montserrat Farreras (també, el pare, Manel Nadal) –en plena forma física i mental fins fa pocs anys però que ara, que en té 98, està desconnectada del món– i els tres nets (Jordi, Rubèn i Raquel), amb qui comparteix instants molt tendres. Sumant els temes que toca amb les intencions de transcendència –íntima però alhora universal– amb què ho fa, seria fàcil caure en la carrincloneria, cosa que Nadal evita i, a més, construeix un text molt llegidor. És un gran retratista d’instants, com ha demostrat en altres obres. Sap enllaçar les paraules perquè transmetin la sensualitat d’aromes, gastronomia, llums, paisatges, reaccions, anècdotes, en definitiva, records, els que ja no té la seva mare i que ell perpetua.

Les imatges impreses, com les paraules, en principi no s’esborren. Per això les fotografies tenen un gran poder evocador. Fa servir fotografies, com la de la seva mare a la portada, per cimentar els records que relata?
Nosaltres som d’una generació que fins als set o vuit anys no tenim records. Només alguns flaixos. En canvi, els nets, ja tenen fotografies i vídeos des de molt abans i, per tant, més records. La meva càmera fotogràfica era la mare, que tenia una memòria prodigiosa. Quan jo li preguntava per alguna anècdota o qui sortia en una fotografia, ella m’ho responia i jo reconstruïa records a través del que ella m’explicava. També m’agrada molt remenar postals velles, perquè tenen molta informació a totes dues cares.
Al llibre fa una transmissió de memòria, fa de pont entre la seva mare i els seus nets.
Intento que la memòria, la meva, la dels pares, la dels avis, es pugui transmetre als meus nets. Converteixo, una vegada més, la meva família en imatge general. No escric de la meva mare com a objecte de 98 anys que ja no recorda res, parlo de la mare de dotze fills, d’una mestra, d’una dona que s’enamorava i d’una nena que jugava a la platja. Una vida i unes vivències en què qualsevol lector hi pot trobar la vida dels seus familiars. No com a resultat final, sinó mostrant tota una trajectòria, la vida eterna a través de la memòria. Mentre algú encara ens recorda, encara vivim.
Per això, mitja obra és un homenatge als seus pares, per donar un temps afegit, una transcendència a la seva figura...
El llibre vol ser un gran homenatge al pare i a la mare, sí. Un temps extra de memòria seva en el moment d’escriure’l i, també, de les vegades que es llegeixi en el futur.
Montserrat Farreras va ser una dona forta, per ser capaç de tenir dotze fills, i a banda tenia alçada intel·lectual, universitària, en una època en què entre les dones no era gens senzill, i unes fortes conviccions religioses... Un bon còctel.
Sí, però val per a qualsevol dona catalana de la postguerra. La dona més senzilla, de pagès, de la dècada del 1940, és la que va posar en marxa el país després de la guerra –ja durant la guerra es van fer càrrec del bestiar, dels camps, de les fàbriques, dels fills–, i es mereixen un gran homenatge per part de tot el país que encara no hem fet. Totes tenien un component intel·lectual, fins i tot les que no sabien llegir ni escriure; més devoció pel mestre que pel capellà; intuïen que, a través de l’educació, podria arribar la llibertat.
Però la seva mare és especial...
La meva mare és un símbol, amb unes característiques que no tothom té, com a mostra de la fortalesa de les dones de les classes populars catalanes de la postguerra, que era infinita. Formava part de la petita burgesia de províncies, però jo he volgut mostrar aquest caràcter de lluita, fins i tot de rebel·lia, amb què aquelles dones aconseguien que el col·lectiu familiar se’n sortís, dels mals passos.
De mare només n’hi ha una, però “pels nets, mataria”... Estimar-los demana temps lliure?
Quan la meva filla Sílvia era petita jo considerava que el que havia de fer era treballar més per oferir-li un futur millor. Ara, que tinc més temps, m’adono amb els meus nets que el millor que puc donar-los és temps. Tens una maduresa, una calma, una tendresa que et permet valorar-ho més i, alhora, ets més conscient de la fragilitat que tenen. En la vida el més important són els instints naturals, menjar, aixoplugar-se i protegir les cries. Començant pels més propers però fent-ho extensiu a tota la resta de persones.
Vostè és un gran retratista d’instants, mostra la sensibilitat, el plaer, la importància d’un moment sense caure en cap excés descriptiu... Hi ha molta feina de reescriptura, oi?
M’agrada molt crear, però la feina de polir, de despullar el text de tot allò que pot ser sobrer, acaba sent molt gratificant.
Com aconsegueix acumular tants records?
Hi ha una feina de molts anys d’escriure textos que mentre treballava de periodista no tenia temps per polir i que després m’han servit. També hi ha molta conversa, sobretot els darrers anys, per combatre el silenci forçós de la mare. I he revisitat molts paisatges. A més tinc un avantatge, ser dotze germans i haver compartit moltes sobretaules vol dir tenir dotze versions de tota mena de fets; de vegades les combino, altres trio una de les versions.
No deu ser fàcil ser tots junts...
Fins fa vuit o deu anys, cada dissabte ens reunien vuit, deu o tots dotze germans, amb parelles i fills, a dinar a casa la mare. Els darrers cops hem estat uns 65, a taula. I compartim activitats com ara caçar bolets i espàrrecs, l’hort, receptes..., i el mas, on sí que hi cabem tots.
Una família ben avinguda, és evident... Per això va escriure els dos llibres anteriors?
Una família de dotze germans seria d’idiota no utilitzar-la com a element literari, però a Quan érem feliços jo volia fer un retrat de la Catalunya de postguerra, vista amb ulls d’un membre d’una família de la petita burgesia de províncies. En aquest he intentat donar una visió més personal des de la maduresa, que em porta a parlar del temps que s’acaba amb nostàlgia i que faig compatible amb unes ganes enormes de viure el futur amb tota la seva complexitat. Ara soc més feliç que quan érem feliços.
‘Quan s’esborren les paraules’ té gust de llegat vitalista...
A través de la memòria intento transmetre als meus nets la passió de viure; per la banda egoista, per seguir més temps viu en els seus records.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia