El maig passat a Canes van trobar-se per primer cop dos cineastes que presentaven al festival una pel·lícula, Syria self-portrait, que havien realitzat junts sense, per tant, haver-se vist mai abans: el sirià Ossama Mohammed, exiliat a París fugint de la persecució de la dictadura de Baixar al-Assad, i la kurda Wiam Simav Berdixan, provinent de la ciutat d'Homs. Un temps abans, ella, una dona jove, s'havia posat en contacte amb ell, un home a la maduresa, per preguntar-li què filmaria, en el cas que hi visqués, a Homs, aleshores assetjada i bombardejada per l'exèrcit en ser un dels focus més vius de la rebel·lió contra el règim. Ossama Mohammed va contestar-li: “Tot.” Tot el que se sentís capaç de filmar amb la convicció moral d'haver-ho de fer per documentar l'horror de la repressió, però també la humanitat i fins la bellesa que encara resta enmig de la barbàrie.

Quan Wiam Simav Berdixan (la traducció del nom seria aigua argentada) va començar a enviar-li tot el que filmava a Homs com si d'alguna manera la seva mirada suplantés la del seu destinatari, Ossama Mohammed feia un cert temps que, a l'exili, s'enfrontava a imatges alienes que, penjades al YouTube, li mostraven l'infern en què s'havia convertit el seu país. Imatges màrtirs d'aquells que arriscaven la vida per manifestar la seva indignació i que també perillaven pel fet de dur una càmera amb el propòsit de deixar constància tant de la seva resistència com dels efectes de la repressió. Però també imatges assassines, filmades des de les posicions dels franctiradors o en l'exercici de la tortura com si la pulsió criminal es redoblés a través de la càmera que enregistrava el crim per exhibir-lo. Imatges, per tant, de víctimes i de botxins que, reflexionant-hi, Ossama Mohammed incorpora a Syria self-portrait, un autoretrat d'un país realitzat a través de “mil sirians” que els dos cineastes consideren que també són els autors d'aquesta pel·lícula que ens interpel·la i que, amb la seva humanitat, ens reclama moralment. També l'autoretrat del mateix cineasta que, a l'exili, filma els cels de París i construeix amb filmacions alienes un poema del dolor, un assaig sobre les imatges de l'horror real. I de la coratjosa cineasta que filma “tot” el que veu a Homs. Entre els dos cineastes, a través d'imatges i de paraules, es crea un diàleg que vertebra un film admirable i ineludible. Un film que commou i que colpeix. Un film d'un valor inestimable que afirma la poesia per sobreviure a l'horror i combatre'l.