Stevie i Smokey viatgen a Jamaica

A ra que tothom redueix costos i personal, amb formats acústics i tornades forçades a l'essència i el menys és més, The Gramophone Allstars pràcticament ha doblat els seus efectius, passant dels vuit membres habituals a quinze per donar pas a The Gramophone Allstars Big Band i un nou disc de títol simbiòtic: Jazzmaica .

Des del 2008, la formació liderada pel saxofonista i flautista Genís Bou (La Bisbal d'Empordà, 1985) ha demostrat ser no només una de les propostes més singulars i creatives de l'escena jamaicana a l'Estat espanyol, sinó també un grup enormement prolífic: en només set anys ha publicat quatre discos, Just delightin' (Silver Bullets, 2008), Simbiosi (Liquidator, 2010), Levitant a la deriva (Liquidator, 2011) i aquest Jazzmaica que representa el seu debut discogràfic amb el segell Bankrobber, també d'origen bisbalenc.

En realitat, TGA ja havia tingut un contacte previ amb Bankrobber: Cançons de la veritat oculta (2012), un llibre-disc i un espectacle audiovisual amb cançons escrites per diferents músics catalans a partir de contes de Pere Calders, amb la direcció musical de Genís Bou, la veu de Judit Neddermann –amb TGA des de Simbiosi– i l'aportació instrumental de la resta de components de The Gramophone Allstars.

“Treballem en aquest projecte des de setembre del 2013. Els músics amb què hem reforçat la formació com a big band són companys de trajecte que he conegut a Barcelona: gent amb molta experiència dins l'àmbit de la música jamaicana i també alguns companys de l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc)”, explica Genís Bou, responsable dels arranjaments, la direcció musical i la producció artística de Jazzmaica, que també toca amb El Petit de Cal Eril i Guillamino & The Control Z's.

A més de Genís Bou i Judit Neddermann, TGA es completava fins ara amb Aleix Bou, bateria; Vic Moliner, baix i contrabaix, també líder de Verd i Blau; Eloi Escudé, piano i teclats; Adrià Plana, guitarra; Sidru Palmada, trombó, i Andrés Tosti, trompeta i flugel. La reconversió en big band s'ha aconseguit ampliant sobretot la secció de vents: Lluc Casares, saxo alt i soprano; Pau Vidal, saxo tenor i flauta; Pere Miró, saxo tenor i baríton; Pep Garau, trompeta i flugel; Pep Tarradas, trompeta i flugel, i Albert Costa, trombó, són les últimes incorporacions, juntament amb el percussionista Jordi Rodríguez.

Enregistrat i mesclat el juliol passat als estudis Ground de Cornellà del Terri (Pla de l'Estany) per Jaume Figueres –“gravant tots alhora, per seccions”, subratlla Bou–, Jazzmaica és un disc basat majoritàriament en adaptacions, lliures però molt respectuoses, de clàssics del soul, el funk i el rhythm'n'blues, en clau jamaicana, una pràctica ja habitual en els orígens de l'ska, el reggae i altres músiques de la gran illa antillana en els anys seixanta.

Dins d'aquest apartat, hi trobem Can't get enough (1974), un èxit de Barry White en plena explosió mundial del soul sofisticat de Filadèlfia; I wish, un dels singles de Songs in the key of life (1976) de Stevie Wonder; If you can want (1968), de Smokey Robinson & The Miracles; i un punt de trobada entre dos monstres de la música universal, (When) Twistin' I love him so, que combina Twistin' the night away (1962) de Sam Cooke i Hallelujah, I love her so (1956) de Ray Charles. També s'ha recuperat Color him father (1969), un tema compost per Richard Lewis Spencer –antic saxofonista de la banda d'Otis Redding– que el va convertir en un èxit amb The Winstons; i Miracles –o I believe in miracles–, que The Jackson Sisters van popularitzar el 1973, sense tenir res a veure amb Michael i les seves díscoles germanes.

A Jazzmaica, també hi ha música 100% jamaicana: Funky Kingston (1972), de Toots and the Maytals, arranjada sobre Give it up or turnit a loose (1969) de James Brown; i Scambalena (1965), un tema de Rolando Alphonso, membre fundador de The Skatalites. El disc es completa amb dues composicions inèdites: Wise two, de Genís Bou, inspirat en el Wise one de John Coltrane; i Sophisticated Babylon, composta i arranjada per Lluc Casares (Barcelona, 1990), que està a punt de gravar el seu primer disc com a líder.

De fet, tots els components d'aquesta atípica big band –tan poc convencional que, en directe, toquen drets i no en la tradicional formació estàtica de big band– són músics “polièdrics”, segons Bou, que s'endinsen sense por ni prejudicis en el gran llegat del jazz i tota la música afroamericana. En aquest sentit, The Gramophone Allstars Big Band representa molt bé una nova generació de músics catalans que prescindeixen de fronteres estilístiques i toquen en projectes musicals ben diferents.

Per als directes TGA també ha adaptat a la nova formació de big band alguns temes dels seus tres discos anteriors. El procés de creació de Jazzmaica ha quedat recollit en un documental i, de moment, els primers concerts han funcionat molt bé. Genís Bou sap molt bé que no és fàcil moure pel món una formació de quinze músics, però la potència d'aquesta banda compensa tots els sacrificis.