Ni sopa ni injustícies

Conan Doyle va intentar desfer-se del seu principal personatge, Sherlock Holmes, però no ho va aconseguir. La pressió dels lectors i, per tant, de l'editor, ho va impedir. Quino també va voler posar fi a Mafalda, i així va ser: el 25 de juny de 1973 es va publicar la darrera tira. Les raons dels dos autors eren diferents. Conan Doyle aspirava a ser un escriptor dedicat a temes de més volada que el relat popular que l'havia fet famós, Quino estimava la seva creació, com així ho ha demostrat amb la utilització del personatge en diverses campanyes després de deixar-lo de publicar, però en el moment de la decisió, li va pesar el fet de no veure's en cor de mantenir la creativitat. Continuar era una manera de cremar el personatge. Actitud de creador conseqüent.

Tanmateix, el personatge no ha deixat d'interessar i ha esdevingut tot un clàssic. Contínuament és reediten les seves tires. Recentment, Lumen ha tret al mercat en català Tot Mafalda. El llibre recull des de la primera tira que es va publicar el 29 de setembre de 1964, avui fa 50 anys, fins a la darrera. També es presenta material inèdit i es parla de totes les singularitats, com ara la tira amb vinyetes que Quino va fer per al disc de Serrat El Sur también existe i que finalment per un malentès no es va publicar. Precisament, Serrat és l'autor del pròleg d'aquesta edició que ha estat traduïda per Rosa Corney i Enric Barnades. La data de la celebració per commemorar l'aniversari es pren de la primera aparició al setmanari Primera Plana.

Però Mafalda no havia vist la llum per primer cop exactament en aquella tira. L'argentí Quino, nascut a Mendoza l'any 1932 com a Joaquín Lavado, havia fet servir el personatge per realitzar un encàrrec publicitari que mai es va arribar a concretar. El client era la firma d'electrodomèstics Mansfield, que exigia que tots els personatges de les seves campanyes tinguessin un nom que comencés per M. Per això Mafalda.

Quino, que era fill de pares andalusos, havia marxat a Buenos Aires amb la intenció de guanyar-se la vida com a humorista gràfic. Va comptar amb el suport familiar, especialment del seu oncle Joaquín Tejón, pintor i dissenyador gràfic que va descobrir el talent pel dibuix del seu nebot de ben menut.

Mafalda va trobar una via d'expressió en el món de la premsa. Del setmanari Primera Plana va passar a la premsa diària: El Mundo i diversos rotatius regionals. D'aquí a la fama. El 1966 es fa el primer relligat de tires i comença l'expansió en el mercat de parla espanyola. A Itàlia, es publica el 1971 amb el títol de Mafalda, la contestataria i un any després Esther Tusquets compra el drets de la tira que publica Lumen a partir de 1974. En català ho farà el 1981.

Marxandatge i sèries de dibuixos animats i traduccions a infinitats d'idiomes el converteixen en un personatge popular a l'altura de Charlie Brown de Charles Schulz. Com a Peanuts, Mafalda és una sèrie coral, tot i que destaca un personatge principal. Es tracta d'un grup d'infants, cadascun d'ells exemplificadors d'una tipologia d'adults que des de la perplexitat de la seva tendresa a l'hora de contemplar el món fan un retrat social i polític de l'època.

En un inici, la sèrie era més domèstica i familiar, però en incorporar-se a un diari, la realitat política i els fets internacionals van agafar més pes.

Mafalda respon a l'estereotip de la progre dels seixanta i setanta, època en què es van crear les tires. Mafalda està en contra de totes les guerres, en especial la del Vietnam, en ple esclat aleshores. Li agrada la música dels Beatles, veu la seva mare com una dona alienada i condemnada a desaprofitar les seves capacitats a causa de l'esclavatge de la llar. Mafalda és solidària. Mafalda sent el món i el seu patiment com una cosa pròpia.

Però no tots en la seva colla tenen la mateixa visió. Susanita de ben menuda té clar que el que vol de la vida és casar-se i tenir fills. Pot semblar totalment banal, però és prou intel·ligent per tenir certes complicitats amb Mafalda, tot i que tenen pensaments antagònics.

Felipe és el clàssic nen. No té ni la profunditat de Mafalda ni la perspicàcia de Susanita, però és molt bon jan. L'apassionen els astronautes i té com a màxim ídol de ficció El llanero solitario. Manolito, fill del propietari d'un comerç de queviures representa el capitalisme pur. Tota la seva mirada al món passa per les transaccions comercials. Miguelito, al seu torn, és un bon contrapunt a Mafalda a l'hora de fer reflexions existencialistes. El més menut de la colla és Guille, germà de Mafalda i massa jove per opinar sobre els conflictes internacionals.

I per afegir-hi singularitat, la nena Libertad, digna expressió de la significació del seu nom. Menuda, però forta.