Giuseppe Tornatore (Sicília, 1956) va obtenir el reconeixement i la immortalitat cinematogràfica el 1988 amb Cinema Paradiso, Oscar inclòs. N'era guionista i director. La millor oferta no és una novel·la curta ni un conte. Seria una micronovel·la si no fos escrita per un autor que buscava el millor format per portar a la vida un argument cinematogràfic. És una versió literària d'un guió? No, tampoc no seria això. Aquí, tant la sinopsi argumental com el tractament de guió estan pensats i fets d'una manera clarament literària. Però sense perdre de vista que t'estan explicant un argument, uns personatges, un conflicte. És com si fossis un productor i haguessis donat a Tornatore 30 minuts per explicar de què va el seu projecte.

Als seus llibres de notes, des de mitjans dels vuitanta, Tornatore tenia un personatge imant, Claire Ibbetson, una dona jove, atractiva i agorafòbica, que no surt de casa. Va afegir un altre personatge, Virgil Oldman, un expert en art de seixanta anys tancat en una habitació atapeïda de quadres de retrats de dones. Només calia una història que els connectés per tenir una pel·lícula que, dirigida pel mateix Tornatore, es va estrenar el 2013, interpretada per Geoffrey Rush, Jim Sturguess i Silvia Hoecks.

La versió en llibre ens arriba després de la pel·lícula. Oldman ja és un home, ric i sofisticat, que es mostra incapaç d'estimar i de ser estimat. Atrapat i alhora refugiat en la passió del caçador de papallones en forma de retrats femenins. Claire continua sent guapa i agorafòbica i fa anys que no surt de casa, atesa només per un vell porter. Però també és rica. La seva casa és una torre, una vil·la que ha heretat dels seus pares. Una vil·la plena d'objectes artístics que la hereva vol vendre i que Oldman haurà de taxar.

Tornatore ja té els personatges en el mateix univers. Comença el joc. La passió del col·leccionista. La tendència de la papallona cap a la llum, l'alliberament, la mort. Ell vol salvar la princesa i connectar, per primera vegada a la seva existència, amb la carn, amb els sentiments, amb la Vida, en definitiva. Ella, aïllada del món, vol ser normal, mortal, anar a dinar a un petit restaurant a Praga, la Nit i el Dia, nom molt coleporterià, per cert.

La música té partitura de thriller on sospites que no hi haurà morts. Els capítols són breus i concisos, com l'espectacle d'un mag. T'explica una història coneguda, però aquesta vegada sembla ser diferent. No és un argument planer, hi ha un conflicte existencial profund. La substitució de la Vida per l'Art. Vida per Art, però també l'acceptació que la crueltat i el dolor de la representació de la vida és més suportable que l'original. La falsificació no deixa de ser humana. La Creació, no. Així, en certa manera, després del dolor i els terratrèmols vitals un només troba repòs si pot convertir-ho en algun artefacte artístic.

La millor oferta com a llibre troba la manera literària adequada. Tornatore fa d'un Baricco més concís –o més mandrós?–. Li dóna el punt just de cocció. La primera part és gairebé perfecta, equilibrada entre forma i fons. Però la necessitat de donar a la història un sentit cinematogràfic més que literari, trenca aquesta harmonia a la segona part. La resolució és precipitada, destralera, amb la irrupció ridícula d'un autòmat. Amb tot, el to i el regust del relat, els personatges i un últim capítol de pel·lícula, és clar, però més d'acord amb l'ànima de la història, fa que la lectura –mitja hora de la teva vida– no sigui del tot una estafa de col·leccionista d'art.