Opinió

des del jardí

vicenç pagès jordà

Richard Brautigan, narrador lisèrgic

Fins ara, la recreació de l'Oest més delirant a la qual havia accedit era la pel·lícula Sukiyaki Western Django (Takashi Miike, 2007), una versió del Django de Sergio Corbucci que barreja colts amb catanes, per qualificar la qual el crític Carlos Boyero va confessar que no havia trobat cap adjectiu prou injuriós. Doncs bé, després de llegir El monstre de Hawkline, subtitulada Un western gòtic (Labreu), he de reconèixer que la imaginació de Richard Brautigan va més enllà del sushi western més desenfrenat.

L'acció se situa a l'any 1902, primer a Hawaii, després a San Francisco i finalment al desert d'Oregon. Dos pistolers són contractats per posar fi a un seguit de fenòmens poltergeist: baixades dràstiques de temperatura, confusió mental dels estadants, aparició de personatges improbables… Els conflictes sorgeixen del soterrani, on l'antic propietari –professor a Harvard– manipulava productes químics.

La novel·la està organitzada a partir de capítols brevíssims i xocants, obra d'un narrador omniscient dotat d'un sentit de l'humor lisèrgic. Un exemple: “L'ombra del monstre s'estava damunt la salsa tot fent veure que era salsa.” La combinació de western, fantasia i sexe no s'assembla a gaires productes coneguts.

Pel que fa a les comparacions, mereixerien un estudi: “El camí s'acabava com la signatura d'un home moribund en un testament fet de pressa i corrents”; “Tenia una cara increïblement bonica, com un toc de campanes en nit de lluna plena.”

Als anys seixanta i començaments dels setanta, Richard Brautigan (1935-1984) va ser una de les icones de la contracultura (de fet, és clavat a Fat Freddy, el més flipat dels Fabulous Furry Freak Brothers, la tira còmica de Gilbert Shelton sobre els hippies californians). Després va venir un llarg declivi, al qual potser ara seguirà una onada de popularitat, ja que conserva un encant vintage molt superior a les produccions en sèrie sobre la dècada prodigiosa que s'estan posant de moda. En català només s'havia traduït un llibre seu, El detectiu que somiava en Babilònia (Pòrtic, 1989), que en alguns cercles va arribar a ser una obra de culte. Si ens queixem de falta d'originalitat, potser és perquè no llegim autors com Brautigan, que ens fa veure amb altres ulls els pastitxos de Robert Coover i l'humor dels germans Coen.

Us deixo amb una de les escenes finals (alerta: spoiler): “A la merda, va cridar el monstre. Era el clàssic renec d'abans d'esmicolar-se en un grapat de diamants blaus sense memòria d'una existència prèvia.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Cultura

Personatges de tres obres de Guimerà a la façana de la Casa Mural del Vendrell

El Vendrell
figueres

Dibuixos del Dalí adolescent per commemorar els 120 anys del seu naixement

FIGUERES
lletres

Núria Cadenes, Jordi Masó i Maria Mercè Roca, finalistes del Llibreter

barcelona
ART

Les Bernardes ofereix una mirada a la cultura africana

Salt
cinema

DocsBarcelona, documentals que destrueixen els estereotips

barcelona
cinema

Una nova generació de simis regna al planeta Terra

Barcelona
Patricia López Arnaiz
Actriu

“Deixar les víctimes soles és una forma d’agressió”

Barcelona
Mireia Freixa
Historiadora de l’art

“El patrimoni només es preservarà si la gent se l’estima”

Terrassa
HISTÒRIA

Isabel Vila, la primera sindicalista i pionera de l’educació femenina

Girona