El disc
Joan vallès
Retorn al planeta Pixies
El grup de Frank Black treu el primer disc amb material nou després de 23 anys d'inactivitat discogràfica
El planeta Pixies ha llançat Indie Cindy, el primer satèl·lit amb material nou en vint-i-tres anys. Un llarg període d'hibernació, sobretot si es té en compte que ja fa deu anys que el grup va reaparèixer als escenaris i que en dues ocasions van tornar als estudis de gravació. Però van fracassar i la baixista Kim Deal va abandonar el grup. Suposo que la pressió d'enfrontar-se a un llegat tan impressionant com el seu deu ser difícil. I ho és no solament pels quatre àlbums que van gravar entre 1988 i 1991, que també, sinó perquè van aconseguir trencar amb l'ensucrament musical que en aquells moments dominava la indústria discogràfica i estendre el seu discurs. Aquest es va gestar a partir de cançons curtes i directes que parlaven d'ovnis, malalties mentals, incestos... i que unes vegades estaven embolcallades amb un so agressiu i d'altres amb una melodia pop. Van sorprendre i van generar el pòsit que després esdevindria l'indie-rock i el grunge.
No concebut com a unitat
No s'obliden del pop, amb Greens and Blues i sobretot Ring the Bell. Però n'hi ha d'altres que no estan a l'altura del mite. Blue Eyed Hexe no desentonaria en el repertori d'un grup heavy i d'altres com l'èpica Silver Snail, i les insulses Andro Queen i Another Toe in The Ocean s'allarguen fins a l'avorriment. Quan les escoltes es troben a faltar aquelles càpsules energètiques en què en un minut i mig ho tenien tot dit.
