EL. DISC
GUILLEM VIDAL
Springsteen, en la cruïlla
Per primer cop en molt de temps, un disc de Bruce Springsteen no és acollit amb la condescendència habitual de molts mitjans de comunicació i el gruix del seu públic, ja que en aquesta ocasió sembla que s'ho hagin pensat dues vegades abans de proclamar als quatre vents el quasi sempre indiscutit estat de forma del Boss. Els dubtes vénen sobretot motivats per la mateixa naturalesa de High hopes: un calaix dels mals endreços en què s'alternen rareses, versions, reinterpretacions de temes propis ja publicats i composicions noves de trinca, sense cap discurs aparent que entortolligui cançons com ara una revisada The ghost of Tom Joad (en clau elèctrica i executada amb un dels seus actuals homes de confiança: Tom Morello, de Rage Against the Machine), Dream baby dream (versió de Suicide, que ja vam poder escoltar en directe quan, l'any 2005 a Badalona, va presentar el disc Devils & dust), American skin (41 shots) (escrita fa quinze anys arran de l'assassinat, per ficada de pota policial, d'un jove immigrant guineà a Nova York), Harry's place (un bon tema que va quedar fora de The rising, l'any 2002) o High hopes i Just like fire would (adaptades d'Havalinas i The Saints, respectivament). La història del rock és plena de grans discos que s'han construït pessigant d'aquí i d'allà (Tattoo you, dels Rolling Stones, se'n recorden?), de manera que ja hauria d'estar assumit que, de trencaclosques com aquests, poden continuar sorgint-ne obres notables.
Se n'ha dit, de High hopes, també, que és un “disc menor”. Springsteen, que en la gestació d'alguns dels seus discos clàssics, especialment Born to run (1975), va haver de travessar tota mena d'obstacles perquè les coses arribessin a bon port, ja fa un temps que alterna discos suposadament majors (Magic o Wrecking ball) amb obres suposadament menors (We shall overcome: The Seeger Sessions; el reivindicable, per la seva desinhibida vocació pop, Working on a dream; o High hopes), gravades i publicades sense pensar-ho dos cops i amb l'instint com a únic guia.
Una mena de resum
Si un disc cosit amb diferents pedaços o sorgit de la urgència d'haver de dir un seguit de coses i haver de dir-les en un moment determinat, no té motius per ser menys bo, on rau el problema de High hopes? Bàsicament, en el fet que és un resum, en bona part, del que menys convenç de l'Springsteen dels últims quinze anys: la producció de Brendan O'Brien i Ron Aniello, saturada desagradablement pel que fa al so i al servei d'un Boss a qui, un dia, algú va convèncer que havia de sonar imperiosament modern.
Hi ha, malgrat tot, i és just subratllar-ho, espurnes d'un Springsteen encara inquiet estilísticament i, el més important, amb coses per dir, la qual cosa ens fa pensar que, amb un relleu –que ja toca– de consellers, el Boss podria encara regalar-nos discos veritablement a l'altura del que continua fent en directe amb la E Street Band, que –aquí sí que hi ha rotunda unanimitat, i tant de bo ho puguem tornar a comprovar enguany a Barcelona– continua sent excepcional.
