Rom, xocolata i ball; un record per a Bebo

6

5

4

3

2

1

“Bebooo, Beboooo, Bebooooo... Aquest és el crit de guerra del festival aquest any”, manifesta Tito Ramoneda, president executiu de The Project, en les primeres paraules del pròleg del programa de mà del Voll-Damm 45è Festival Internacional de Jazz de Barcelona. El pianista cubà Bebo Valdés, desaparegut aquest març passat als 94 anys, era –juntament amb La Locomotora Negra, que continua sense faltar en el programa de cada any!– l'artista més vinculat al festival barceloní en el seu gairebé mig segle d'història. Recordar-lo amb accions com un excel·lent espot televisiu o l'únic homenatge que té el suport de la família i dels seus amics més pròxims, un funeral en clau musical per dur a la pràctica allò que sempre havia desitjat el cubà (“el dia que em mori, no vull que ploreu; compreu rom, xocolata, i balleu”), era una qüestió de sentit comú. “L'única ciutat del món on Bebo Valdés va tocar tots i cada un dels seus projectes va ser a Barcelona i al seu festival de jazz, començant per la Suite cubana que va enregistrar per primera vegada el 1998 amb la big band d'Eladio Reinón l'endemà de tocar en un Luz de Gas ple de gom a gom”, assenyala Joan Anton Cararach, director artístic del festival. “La relació que Bebo tenia amb Barcelona era especial, i ben curiosa. Ell mateix ho deia: se sentia com a casa a Madrid (allà hi tenia el seu callista, el seu restaurant cubà, el seu perruquer...), però cada vegada que tocava a Barcelona deia que aquest era el millor públic que mai havia tingut, que la seva manera d'escoltar li recordava molt el públic que ell havia tingut a Cuba tants anys enrere.” “Bebo era un home elegant, culte, ambiciós i, sobretot, molt seductor”, afegeix Cararach. “Era un pianista únic, amb una tècnica increïble (els mestretites que el situen només al calaix de jazz llatí o música cubana són incapaços d'entendre-ho), capaç d'emocionar-se amb Art Tatum i amb Rakhmaninov, però també amb Barbra Streisand. Era a més a més un animal d'escenari. Movia el públic tal com ell volia. Sí, era un senyor gran, amable, que firmava autògrafs, somreia sempre i es feia fotos amb tothom, però no era un ingenu. Sabia perfectament tot el que passava al seu voltant, qui se n'aprofitava i qui no, qui era professional de veritat i qui no.”

Rumba para Bebo, l'espectacle del rom, la xocolata i la ballaruga, indubtablement una de les iniciatives més singulars de la història recent del festival, podrà comptar el 29 d'octubre al BARTS amb la participació del seu fill Chucho, la seva filla Mayra i un grapat de músics cubans, així com Jerry González, Javier Colina i dos dels músics valencians amb qui, el 1998, Bebo Valdés va enregistrar dos discos de producció catalana: Eladio Reinón i David Pastor.

Bebo no hi és, però el Festival de Jazz, acostumat a sobreposar-se a la pèrdua de moltes de les seves grans figures, tira endavant amb un horitzó cada vegada més clar: el cinquantè aniversari. La quaranta-cinquena edició arrenca demà, a Sant Cugat, amb una tripleta de saxos de luxe: Joe Lovano, Dave Liebman i Ravi Coltrane. A partir d'aleshores, i fins a l'1 de desembre, el festival rebrà estrelles del gènere (la vocalista Dianne Reeves; la contrabaixista i cantant Esperanza Spalding, aquesta vegada a bord d'un trio femení amb Geri Allen i Terri Lynne Harrington; o el sempre electritzant Jamie Cullum); talents totals del jazz actual (Miguel Zenón, Christian McBride, Kurt Rosenwinkel o Bugge Wesseltoft); una prou sòlida representació de músics del país (Ignasi Terraza, David Mengual o els ubics Andrea Motis & Joan Chamorro, que també donarà a conèixer un altre nou talent made in Sant Andreu, Eva Fernández) i uns quants noms més enllà dels límits del jazz, com ara Tindersticks i John Grant. També, un nom que havia d'actuar a Luz de Gas i ha acabat, atenció, venent imprevistament tot el paper de Razzmatazz: els australians, i esbojarrats, Cat Empire.