Redescobrir la pàtria natal Desorientats

Una de les grans virtuts de la literatura és la de permetre'ns capbussar-nos de ple en altres cultures sense moure'ns de casa. Una immersió que pot ésser superficial, exòtica, tot just ornamental, o bé pregona i enriquidora: quan els autors no només han viatjat, sinó que han sabut fer-ho, integrant-se en el paisatge físic i humà que els acull; sens dubte, sense R.L. Stevenson, Joseph Conrad, Lord Byron i altres occidentals sense prejudicis, el nostre bagatge cultural de llegidors sedentaris seria molt més pobre.

En El racisme explicat a la meva filla, Tahar Ben Jellou argüeix: “Viatjar és estimar, descobrir i aprendre, és adonar-se de fins a quin punt les cultures difereixen i són totes belles i riques. No hi ha cap cultura que sigui superior a les altres.” Els desorientats (Les désorientés), la nova i esplèndida novel·la que ens brinda Amin Maalouf, es podria ben bé haver inspirat en aquest adagi com a punt de partida... per capgirar-lo: quan el viatge no és un marxar, sinó un tornar –un retorn de l'exili–, la descoberta esdevé redescoberta; redescoberta del país natal però, sobretot, d'un mateix –d'aquell antic jo que, tot i de manera inconscient, ha seguit vivint dins seu i conformant-lo.

Al cap de vint-i-cinc anys Adam, el protagonista –un alter ego de l'autor amb fortes ressonàncies autobiogràfiques–, retorna gairebé per força al país que de jove havia estat el seu, creient complir un simple tràmit, convençut de dir-li un adéu definitiu, per constatar que, malgrat que se n'ha mantingut allunyat tant de temps, potser no moria d'enyorança, ans d'enyorança vivia: “És cert que cada nit redescobreixo per què em vaig allunyar de la pàtria on vaig néixer; però també redescobreixo, cada matí, per què no hi he tallat mai.”

Un país voluntàriament indeterminat i innominat –definit genèricament com a llevantí–, que és el de l'escriptor francolibanès, però que també pot ésser qualsevol país de l'Orient Mitjà: el paradigma d'aquest món àrab desconegut –o, més aviat, mal conegut: estrafet per les tendencioses visions maniquees que se'ns han volgut transmetre– que fins fa cinquanta anys fascinava gairebé tothom i que des de fa dècades s'ha convertit en el polvorí més perillós del planeta: un eix del mal bel·licós, creat i nodrit imprudentment per occident i que se li ha acabat escapant de les mans.

Tot amb tot, allò que confereix el seu major atractiu a les reflexions que proposa el llibre és que, tot i que tant el seu enfocament com la seva història són datables i identificables, tant geogràficament com cronològica, política i cultural, el seu abast i el seu sentit són extrapolables arreu i en qualsevol moment: “Escriure la història dels nostres, de les nostres famílies i de la nostra colla d'amics, la dels nostres deliris i il·lusions, no deixa de tenir interès, perquè una mica també és la història de la nostra època, de les seves il·lusions, justament, i dels seus deliris.” Com qualsevol creació artística de mèrit, demostra de nou que, al contrari del que creuen alguns falsos cosmopolites, per assolir la universalitat cal tenir unes bones arrels en el particular.

L'obra constitueix una apologia de la diferència i el diàleg, una clara defensa de la llibertat personal, de pensament, de culte, de decisió i d'acció, una oposició frontal a qualsevol mena de tirania –“La vergonya és un instrument de la tirania. La culpabilitat i la vergonya se les han inventat les religions per tenir-nos ben lligats”–, contra tots aquells (teòrics) dogmes que cimenten les “posicions fortificades” –“Tant si som jueus com si som àrabs, només podem triar entre odiar l'altre o odiar-nos a nosaltres mateixos”–, que limiten o fins i tot anul·len les capacitats de l'ésser humà, en comptes d'eixamplar-les: “Els principis són lligams, amarres; quan els trenques, t'alliberes, però com un globus ple d'heli, que puja, puja i puja i sembla que s'elevi cap al cel, mentre que en realitat s'eleva cap al no-res.”