centenari
MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ
Lliurat a la bellesa
El compositor britànic Benjamin Britten va néixer a Lowestoft el 22 de novembre del 1913 i va morir el 4 de desembre del 1976
Enmig de les marees verdiana i wagneriana, correm el perill de passar de puntetes per una efemèride prou rellevant: el centenari de Benjamin Britten (1913-1976), pianista, director d'orquestra, pedagog i compositor. Significativament nascut el dia de Santa Cecília, aviat va mostrar talent i sensibilitat per a les arts i per a la música en particular. Cap a la meitat dels anys 30 ja componia per a la ràdio i el cinema, activitat que li va suposar una maduració del seu procés creatiu, alhora que li permetia, sent encara molt jove, viure de la música. L'any 1936 va conèixer el tenor Peter Pears, amb qui el va unir una relació sentimental que va durar tota la seva vida, i amb qui també va compartir molts projectes artístics. Amant de la natura, es va instal·lar al poble costaner d'Aldeburgh, on el 1948 va crear un festival que va començar com una reunió d'amics i que ha esdevingut, cada mes de juny, una cita de la vida musical anglesa.
La seva producció comprèn diversos gèneres i el seu èxit es deu, en bona part, a la capacitat suggestiva de la seva música, bàsicament tonal i només amb incursions esporàdiques en el dodecatonisme. Britten és un compositor de gran versatilitat i eclecticisme, d'una estètica que recull influències molt variades, del barroc al jazz, passant per referents contemporanis com Stravinsky, Schönberg i Alban Berg, i les filtra en el sedàs d'una formació tècnica molt sòlida i una inspiració de gran volada.
El gènere més conreat va ser l'òpera
Un dels gèneres als quals es va dedicar més intensament va ser l'òpera: Peter Grimes, The rape of Lucretia, Let's make an Opera, Midsummer Night's Dream i Death in Venice van renovar la lírica contemporània i formen part del repertori de les sales operístiques més prestigioses del món. Una de les seves obres més populars és la Guia d'orquestra per a joves (1946), i igualment adreçada als joves és l'opereta nadalenca Noye's Fludde, inspirada en el relat bíblic de l'Arca de Noè. El seu Nocturn sobre un tema de Dowland per a guitarra (1964), sovinteja en el repertori per a aquest instrument.
Però l'obra mestra indiscutible de Benjamin Britten és el Rèquiem de guerra, un oratori commovedor, escrit per a la consagració el 1961 de la catedral nova de Coventry, ciutat que va ser arrasada durant la Segona Guerra Mundial. Dividida en set moviments, expressa tant la crueltat de la guerra com l'esperança en una necessària reconciliació entre els homes.
Apassionat per les lletres, les col·laboracions amb autors literaris són una constant en la seva trajectòria: el 1928, Britten va conèixer Wystan H. Auden, amb qui va col·laborar, al llarg de catorze anys, en projectes com el cicle de cançons Our Hunting Fathers, l'opereta Paul Bunyan i els corals dedicats a santa Cecília. El 1931 va musicar Les illuminations, d'Arthur Rimbaud, i el 1940 Seven Sonnets of Michelangelo. No menys remarcable és A Ceremony of Carols, composició per a veus blanques i arpa, basada en un recull de poesia medieval anglesa, composta el 1942 després d'un sojorn als Estats Units. Ressò del poeta (1965), per a soprano o tenor i piano, es basa en textos d'Aleksandr Puixkin, i La jornada dels mags (1971), per a piano, contratenor, tenor i baríton, en poemes de T.S. Elliot. Peter Grimes, el seu primer gran èxit operístic, és escrita a partir d'un text del poeta britànic George Crabbe, i en el Rèquiem de guerra, l'obra que li va donar més celebritat, els salms dedicats a la litúrgia de difunts alternen amb poemes de Wilfred Owen.
L'abril del 1936 va viatjar a Barcelona amb Lennox Berkeley, un altre jove músic; s'hi celebrava el congrés de l'Associació Internacional de Música Contemporània i ells hi presentaven sengles composicions. La ciutat els va agradar i, d'una manera especial, els va complaure un festival de danses que van presenciar al recinte de l'Exposició. Uns mesos més tard, Britten i Berkeley van compondre, a quatre mans, a manera d'homenatge, Montjuïc, Suite of Catalan Dances, inspirada en melodies populars del nostre país, i interpretada en el 3r Festival Internacional de Música de Barcelona, l'any 1965.
A mesura que el seu prestigi es consolidava, el seu país va anar obviant els trets més incòmodes de la seva personalitat, com la condició sexual o el pensament polític d'esquerres, i li va atorgar el reconeixement que el seu mèrit artístic justificava (poc abans de morir, la reina el va nomenar Lord). Aquell que en els inicis va haver de fer front a les crítiques que l'acusaven de distanciar-se de la tradició musical anglesa i vèncer els prejudicis d'una part de la rígida societat del seu temps, avui s'erigeix com un model per a molts joves compositors britànics, per als quals parlar de Britten és referir-se al músic anglès més brillant d'ençà del barroc Henry Purcell.
