Alasdair Gray
Narrador escocès
“Per tenir poder em vaig ficar en un món imaginari” Més enllà del real
Mentre parla emet uns xiscles aguts que fan rebotar els titulars en el pati de l'Ateneu on fem l'entrevista. Parlem amb Alasdair Gray, un bruixot de la literatura contemporània, que riu contínuament entre glop i glop de whisky, escolta i se sobreposa a la realitat.
‘Lanark' l'ha convertit en un escriptor de referència, quin és el secret perquè s'hagi convertit en un llibre de culte?
Per col·locar-li etiquetes diríem que hi ha fantasia, un retrat de l'Escòcia de la postguerra. Es també una paròdia psicoanalítica, una evocació de la novel·la medieval i un artefacte gòtic. Com la definiria?
Hi estic d'acord, però sobretot perquè representa un petit model de l'univers escocès.
Una Escòcia real, autobiogràfica?
No es pot descriure acuradament la vida d'un lloc determinat sense descriure la vida a tot arreu. Per aquest motiu el Quixot és un clàssic universal o la Comèdia de Dante és plena de referències a la política del seu temps i del seu país. Podríem dir el mateix de Puixkin i de Walter Scott... D'aquesta manera Dostoievski va poder aprendre tant de Dickens, per no parlar de James Joyce. La idea de la República de les Lletres és una idea molt antiga. Sé que ja no està de moda, i tant els polítics com alguns dels intel·lectuals que els acompanyen només pensen en el poder nacional, és a dir, en els diners.
Se sent més a prop de Cervantes, de Sterne o de Dante que dels contemporanis?
La majoria dels escriptors escocesos, per alguna raó que desconec, estan més a prop dels escriptors nord-americans que dels anglesos, però no més a prop de la política americana. Un amic meu diu que la majoria de les novel·les angleses només parlen de la ràbia de la classe mitjana. Suposo que per aquest motiu no m'interessen gaire.
En alguns dels relats d'‘Històries inversemblants, en general' hi ha algunes referències a la llibertat escocesa. És independentista?
Sí, estic a favor d'un govern independent. Quan estava escrivint les primeres narracions d'Històries inversemblants, en general mai se m'havia acudit perquè la primera la vaig escriure quan tenia 16 anys i ara en tinc 78. Després de la Segona Guerra Mundial, creia que tota Gran Bretanya s'havia convertit en la nació socialista pionera del món. Les indústries principals s'havien nacionalitzat pel govern de coalició de la guerra. Immediatament després, un govern liberal va guanyar i va crear un sistema de sanitat públic i un sistema educatiu en què qualsevol persona, tant jove com de mitjana edat, que tingués el nivell per superar els exàmens podia anar a la universitat i accedir a ajuts. El transport, l'electricitat, el gas i altres serveix havien estat nacionalitzats i s'havia acceptat que no seríem governats per multimilionaris com als Estats Units o per un sol partit com a Rússia. No hi havia hagut cap guerra civil ni ens havíem matat els uns amb els altres.
Seria una fórmula viable per al futur?
No ho sé, però si no tornem a una experiència similar, les coses seran pitjors.
A la lectura dels seus llibres, especialment als dos que comentem, el lector té la sensació que el temps s'ha dissolt, no saps on és el passat...
Dono per fet que la ment de tothom funciona com la meva, però crec que m'equivoco.
Els matemàtics ens han donat una dimensió lineal, però la vida és diferent, amb els somnis, la memòria, els records, el que oblides...
La memòria és parcial. La ment humana funciona tant en passat com en futur. Tot el coneixement humà ve derivat de la memòria mentre que la nostra esperança radica en el futur. Per poder funcionar els agafem tots dos com en una barreja.
Aquest procés li ha fet triar la ficció, per la llibertat que li dóna?
No ho vaig escollir. Des de petit escrivia històries i m'encantava improvisar, inventar... Des de qualsevol perspectiva era molt més feliç en aquests mons inventats que en la realitat. No era perquè passés per una infantesa cruel sinó que em servia per controlar els mons que m'inventava. L'única manera de tenir poder era ficar-me en un món imaginari.
Explica que va ser la seva germana la primera lectora de les seves històries.
La meva habitació i la de la meva germana estaven una al costat de l'altra i ens deixaven la porta oberta. A casa hi havia tres habitacions, la dels pares i les nostres, a més de la cuina. Per assegurar-se que els fills es mantenien en habitacions separades, els nostres pares dormien a la sala d'estar. A la nit, la meva germana em demanava que li expliqués històries i jo ho feia, i eren les meves pròpies aventures imaginades. Va ser la meva primera lectora.
L'ha conservada com a lectora?
Sí, ha seguit els meus llibres, tot i que li va caure malament la lectura de Lanark perquè sabia que moltes coses que jo descrivia de la nostra infantesa havien passat. Tant ella com jo ho recordàvem com un període de màxima felicitat, però en la novel·la vaig voler imposar la tragèdia, i això la va sobtar i li va molestar. Es va emprenyar mentre jo considerava que la tragèdia era una forma més elevada que la comèdia. Em va faltar la capacitat mental de Cervantes per adonar-me que estan al mateix nivell la comèdia i la tragèdia. Excepte pels atacs d'asma i els èczemes, la infantesa va ser feliç.
També va assenyalar que unes altres de les seves influències van ser Franz Kafka i William Blake, a qui va conèixer per Joyce Cary.
No et puc dir que no perquè han estat dos autors que han marcat la meva obra. El meu pare, veterà de la Primera Guerra Mundial, va ser un socialista escèptic, que tenia l'ambició que anés a la universitat i fos una persona qualificada. La biblioteca de casa em va ensenyar a penetrar en universos que em feien somiar despert. A les prestatgeries on podia accedir hi havia les obres completes de George Bernard Shaw i d'Henrik Ibsen, a més de la història de la revolució francesa de Carlyle. Tot això era molt interessant, però a mi m'agradaven també els volums sobre l'aparició de la vida, l'evolució de les espècies, les formes de vida desaparegudes i els secrets del planeta. Entre els llibres de ciència i els de ficció, la meva imaginació volava.
També li volia preguntar per la seva afició als dibuixos i les edicions il·lustrades dels seus llibres, fetes per vostè mateix.
Són més decoratives i atractives per la vista que artístiques. No són essencials, però poden ajudar a interpretar el que descric.
Ho fa per aclarir-se dins el cap, com a guia?
Les primeres històries que vaig llegir tenien dibuixos, tant els còmics com les il·lustrades. Les imatges, les fotos, els dibuixos animats de Disney i els còmics americans em van servir per lligar els dibuixos amb les històries. Per a tots els nens, cada història va lligada a una imatge. Només una mala educació és la que les separa.
Quina diferència hi veu entre les històries més expressionistes i la sadomasoquista que va plantejar a ‘Vestida de cuero'?
Aquesta novel·la va fer servir un realisme més potent, però tant des del punt de vista sexual com polític. Són fantasies sexuals que em van servir per escapar de la realitat política on estàvem vivint, per escapar d'un lloc on no em podia escapar.
Acaba ‘Lanark' dient que el temps altera el paisatge, tot canvia i la història esborra totes les marques i ho iguala tot com la neu...
Pot semblar depriment però quan vaig escriure Lanark creia que seria el meu únic llibre. El personatge veu que s'acosta la mort i no pot fer-hi res, però té el sol.
