lingüística
isidor marí
Arribem a la culminació
El president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, Isidor Marí, i el lingüista David Paloma, comenten el darrer títol de l'‘Obra completa' de Pompeu Fabra
Amb aquest volum 9 de les Obres completes de Pompeu Fabra arribem a la culminació d'un projecte d'indubtable transcendència i fruit d'una amplíssima col·laboració. El pròxim volum 10, que tancarà la sèrie, tindrà un caràcter instrumental i no es preveu que contingui nous textos fabrians.
És l'hora, per tant, d'agrair els esforços aplegats al llarg de tot aquest procés, concebut l'any 2000 per Jordi Mir, dissenyat amb detall per ell i Joan Solà el febrer del 2002, assumit per la Generalitat de Catalunya i l'Institut d'Estudis Catalans el mes de maig, i formalitzat en acord amb el Govern de les Illes Balears el desembre del mateix any. L'edició que ara culmina, transcorreguda una dècada, s'iniciava el 2005, amb el primer volum.
L'agraïment principal ha de ser per l'entusiasme contagiós, la perseverant tenacitat i la feina minuciosa dels dos directors de l'edició, Joan Solà i Jordi Mir: ells dos han ideat, dissenyat, organitzat i dut a bon port el treball ingent que ara culmina, comptant amb un esplet de col·laboradors, tots especialistes alhora idonis i lliurats generosament a la tasca que els ha estat assignada. La desaparició malaurada i prematura de Joan Solà, l'octubre del 2010, no impedeix que la seva empremta sigui clarament present en la totalitat de l'obra i és ben just, doncs, que el seu nom figuri en els volums que no ha pogut veure editats, però que va concebre i dirigir juntament amb Mir. El nostre reconeixement més viu i sentit, doncs, als directors i als col·laboradors d'aquesta magna edició.
La gratitud s'ha de fer extensiva també al suport institucional que ha fet possible aquesta obra, en la qual l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) ha pogut comptar amb els ajuts de la Generalitat de Catalunya, del Govern de les Illes Balears i de La Caixa. Així mateix, per la importància de l'esforç que comporta una publicació d'aquesta magnitud, ens cal expressar un agraïment especial a les editorials que hi han intervingut: Enciclopèdia Catalana i el Grup 62, responsables materials de l'edició sota el segell de Proa, amb la contribució altament significativa de 3 i 4 i l'Editorial Moll.
Des de la perspectiva actual, és lògic que girem la vista enrere i ens fem càrrec del camí recorregut fins ací, amb les dificultats que ha comportat, però també ens cal mirar endavant, amb una clara consciència del que representa avui, per al nostre futur col·lectiu, disposar del llegat sencer de Pompeu Fabra aplegat en aquesta edició.
És realment colpidor rellegir ara els mots amb què el doctor Josep Laporte, aleshores president de l'Institut d'Estudis Catalans, encapçalava l'any 2005 el primer volum, no sols perquè es tracta del darrer escrit seu abans de morir sobtadament el 15 de febrer, sinó per les aspiracions que hi reflectia, sota el títol En encesa espera. Aquells mots, manllevats d'un poema d'Espriu dedicat a Pompeu Fabra, agafen un sentit nou el 2013, quan commemorem el centenari del poeta i el de la promulgació de les Normes Ortogràfiques de l'IEC.
El text del Dr. Laporte subratllava aleshores la imminència dels centenaris del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), de la fundació de l'Institut d'Estudis Catalans (1907) i de la creació de la Secció Filològica (1911), que s'han esdevingut i celebrat mentre apareixien els volums d'aquestes Obres completes.
Màxima plenitud nacional
Al mateix temps, però, l'encesa espera a què es referia el títol escollit pel Dr. Laporte al·ludia expressament a la percepció que la nostra societat es trobava enmig d'un canvi global de conseqüències difícils de preveure, en les quals es podia produir un gran salt qualitatiu, en què el risc era alt, però també era evident que es podia aspirar a la màxima plenitud nacional. L'esperança de collites prometedores amb què es tancava el seu text ressona avui com una rara premonició.
És cert que, mentre apareixien els volums d'aquestes Obres completes, la nostra societat ha experimentat transformacions profundes i ha concebut nous horitzons de plenitud. Les dinàmiques socials no s'aturen. Ni en els temps més recents ni, com ens recordava el Dr. Badia i Margarit també en aquell primer volum, mentre Pompeu Fabra elaborava amb diligència sistemàtica la seva obra, conscient de la transcendència que havia de tenir.
Realment, l'obra del nostre gran codificador és encara més admirable per les condicions en què l'hagué de fer, enmig d'avatars històrics trasbalsadors per a la llengua i per al país, mantenint inalterable la voluntat tenaç de contribuir a la plenitud i de superar els pitjors obstacles, com la terrible ensulsiada de la guerra. Tots nosaltres hem reconegut en moltes ocasions que, si no s'hagués completat i hagués estat generalment assumida durant els anys trenta del segle passat l'obra normativa de Fabra i de l'Institut d'Estudis Catalans, la desfeta de la persecució franquista hauria pogut ser letal.
El context de la postguerra, com deia el Dr. Badia, era un cúmul de dificultats: un primer gran canvi demogràfic, la manca de confiança en la llengua catalana entre bona part de la societat i, sobretot, la dura proscripció que va imposar la dictadura, no deixaven gaire marge a l'optimisme. Però Fabra ens havia deixat un llegat sòlid –cinc anelles decisives, en mots del Dr. Badia– per a la recuperació de la llengua i del país: la unitat normativa, un model de llengua inclusiu i respectuós amb la variació interna, una llengua en expansió constant, la capacitat màxima de precisió i, en definitiva, l'aptitud universal del català. Sobre aquesta base va ser possible mantenir el lema fabrià: “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança”.
Al llarg d'aquests darrers anys hem comprovat que els adversaris de la plena recuperació de la llengua catalana són encara poderosos i insidiosament actius. Ho recordàvem precisament en l'acte que tingué lloc el 16 d'octubre del 2012 amb motiu del centenari de la Gramática de la lengua catalana de Fabra.
És revelador, dèiem, que algunes de les frases del pròleg d'aquella gramàtica es puguin aplicar, amb la mateixa literalitat i amb molta més cruesa, al context actual, des del primer paràgraf:
“No existe actualmente ninguna gramática catalana para uso de los castellanos; y, en la realidad, apenas hace falta, pues contados serán los españoles de lengua castellana que sientan deseos de conocer un idioma que es hablado por más de tres millones y medio de españoles y cuenta con autores como Llull y Auzias March entre los antiguos, y como Maragall y Verdaguer entre los modernos.
Es más: no sólo son poquísimos los que fuera de Cataluña y demás regiones de lengua catalana, conocen y leen este segundo idioma hispánico, sino que, en general, no se tiene la menor idea de su categoría dentro de la familia de los lenguajes románicos y se sabe bien poco acerca de su extensión geográfica, literatura é importancia política en la edad media. Suele considerársele, en efecto, como uno de tantos dialectos hablados en distintas regiones de España [...].”
Justament quan el marc polític, formalment democràtic, més hauria d'afavorir la plena recuperació de la llengua catalana, més contundents ressonen les paraules de l'enyorat Joan Solà en el seu discurs al Parlament de Catalunya el dia 1 de juliol del 2009:
“Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.
”Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.
”La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.”
Cal arribar a la igualtat completa
En efecte, és urgent i imprescindible que arribem a la igualtat inequívoca i completa, en termes lingüístics, culturals i nacionals. I si els poders estatals o europeus continuen indicant-nos reiteradament de fet –malgrat les belles paraules oportunistes– que no hi ha més camí fins a la igualtat que construir un estat sobirà, valdrà molt més que concentrem en aquesta obra els esforços que tan inútilment hem esmerçat segles i segles esperant de rebre un tracte igualitari en un marc polític que no ha estat mai disposat a respectar-lo.
No minven les dificultats objectives, derivades dels canvis demogràfics recents, de les crisis econòmiques, de l'ofegament fiscal, de les desigualtats que genera una globalització al servei dels mercats i no dels ciutadans i les cultures... És cert, però la nostra llengua també creix en nombre de parlants, incorpora gradualment persones que tenien una llengua inicial diferent de la nostra, creix contínuament en capacitats expressives i creacions valuoses internacionalment reconegudes, igual que les aspiracions igualitàries de la nostra societat també han crescut i s'han refermat. Ara sabem que la plenitud lingüística, cultural i nacional són al nostre abast.
La nostra llengua es veu amenaçada i viu situacions extremament crítiques en alguns dels territoris en què es parla secularment, però fins i tot en aquests llocs on les dificultats són extremes, persevera la voluntat de superació, més activa i persistent si cal.
L'ambició de Pompeu Fabra i de la seva generació és, doncs, ben viva entre la nostra societat i la consecució de la plena igualtat és irrenunciable i abastable, si seguim el seu exemple. En encesa espera, no abandonarem mai ni la tasca ni l'esperança.
