opinió
àlex susanna
La novel·la del Montsant
‘Marges' és un text que, tot i que es presenta com a autobiogràfic, se situa de ple en el territori de la millor literatura
Vet aquí una de les obres més desconcertants i atractives que s'han publicat darrerament en català: aquests Marges, de Roger Vilà Padró (Sentmenat, 1968), amb què sembla debutar com a escriptor. I dic sembla de tant que costa acceptar que aquesta sigui l'obra d'un escriptor novell. L'obra d'un principiant que assoleix –així de cop, si més no aparentment– una tal maduresa, perquè Marges és un d'aquells textos que perdura en el vostre imaginari molt de temps després d'haver-lo llegit: una obra fonda que sap com ressonar en els seus lectors.
I ara deixeu-me posar estupendo (com el Max Estrella), ni que sigui per intentar concretar les sensacions que m'ha deparat: estem davant d'una obra d'alta graduació, cossada, flairosa i reminiscent. Una obra que du l'empremta indeleble del territori que l'ha vist néixer, que n'és alhora una emanació i una condensació: la llegiu amb avidesa –continguda, això sí–, entra dins vostre i us envaeix sigil·losament bo i deixant el solc d'un postgust que reverbera en vosaltres de manera tan intensa com duradora i matisada. Un gran reserva, vet-ho aquí.
Un estudi sobre els marges
Però deixem-nos d'històries i anem al gra. Què és Marges? Si no ens hem fixat en el que se'ns diu entre parèntesi a la portada, sembla talment que estiguem davant d'una obra de no-ficció: la crònica autobiogràfica d'una estada d'un mes a un mas perdut del Montsant amb l'objectiu de fer un estudi sobre els marges. I, en canvi, sota el títol se'ns diu –per no confondre les coses i encarar-les degudament– que es tracta d'una novel·la. Crec que prescindir d'aquesta indicació en distorsiona la interpretació i ens n'impedeix arribar al moll de l'os. Per una vegada el nom fa la cosa i l'eleva molt per damunt d'on es trobaria si fos un mer testimoniatge personal.
Ja hem dit quin és l'objectiu del protagonista: aïllar-se tot un mes a un mas per tirar endavant un estudi sobre els marges. Al final resulta que d'aquest estudi només ens en pervé una breu arreplega de fragments –afegits en forma d'addenda al final del llibre–, però de l'estada en resulta una novel·la formidable sobre l'experiència d'aquest enclaustrament. Una novel·la, direu? I tant, per tal com s'hi produeix una formalització tan radical de l'experiència –d'una experiència viscuda i alhora pensada en un exercici de desdoblament sovint enlluernador: ah, Dante, Foix o Pavese, les vostres aparicions són inoblidables!–, sense la qual no hauria assolit el grau de compleció que només trobem en la ficció més depurada.
Aquest és doncs un text que, bo i presentant-se com a autobiogràfic, és el fruit d'una decantació i un alambinament que el situen de ple en el territori de la literatura. D'aquella mena de literatura que treballa descaradament amb materials de primera mà, però els sotmet a una tal refosa que deixen de ser crònica per passar a ser ficció, narrativa de la més alta espècie.
Marges pot ser vista com la gran novel·la del Montsant, de tant com el territori –amb tota la seva orografia abassegadora– s'hi ha inscrit i l'ha modelat, però alhora com una gran novel·la sobre l'acte d'escriure i les dificultats que l'assetgen (“no hi ha preparació possible per al fet d'escriure”, se'ns diu al principi de l'obra). O també com una novel·la de formació, però de segona formació. L'autor es disposa a iniciar la davallada de l'altra meitat de la seva vida i no sap com acarar-s'hi: “He vingut aquí no pas a buscar res, sinó a ensopegar amb un camí que em convidi a seguir-lo, potser cegament, inevitablement, per començar la segona part de la meva vida. Sé com he viscut fins ara, com han estat aquests primers quaranta anys, i tinc clar que vull que els propers quaranta siguin una altra cosa. No sé com ho puc aconseguir, què és el que ha de canviar, però tinc tot un mes per intentar esbrinar-ho.”
Per això i perquè encara perdura el record de la companya morta fa un parell d'anys, busca refugi en aquells marges que solquen, cusen i s'enfilen per tota una comarca: “Fa temps que em refugio en els marges, com un símbol d'allò que la terra havia estat”, tot i saber que “no ens sentim protegits ni entre els nostres propis marges”. Uns marges que són com l'escriptura de què es val durant tot aquest mes per amagar-se, filtrar-se, apuntalar-se i al capdavall refer-se: “Ah, saber posar la pedra en el marge! Aconseguir la concreció i la bellesa, tot alhora, sense haver de renunciar ni a l'una ni a l'altra. De vegades és això: hi ha mestres margers que han sabut escriure versos utilitzant rocs en lloc de mots, pedres per paraules.”
Com un mestre marger de paraules
Bé pot dir-se que Roger Vilà ha acabat convertint-se en un d'ells, però a l'inrevés: un mestre marger de paraules que ha sabut llegir un territori, apoderar-se'n i tornar-nos-el fet literatura: “Tot el Priorat és ple de costers escrits, travessats per aquestes línies cal·ligràfiques on les lletres han estat substituïdes per un traç ferm i segur de rocs; saber-hi llegir el que ens han volgut dir, el que hi han deixat gravat, és arribar al moll de l'os del territori [...] Aquesta és la idea que em ronda i no sé com expressar. Potser al final, un dia qualsevol, ho hauré de provar amb pedres.” No li caldrà. El seu estudi sobre els marges no que no el tindrem, però la gran novel·la del Montsant ja és a les mans de qui vulgui llegir-la: disposeu-vos a destapar-la.
