traducció
Pau Borí i Jelena Petanovic
“No temo els humans, sinó allò inhumà que hi ha dins seu”
Els traductors d'‘El Pati Maleït' ens ofereixen un article que contextualitza obra i autor i hi afegeixen un breu tast del llibre
Lectors de mig món cerquen en l'obra d'Ivo Andric (1892-1975) les claus per apropar-se a la complexa realitat dels Balcans. El pont sobre el Drina –la seva única novel·la traduïda fins ara al català– va ser presentada a casa nostra el 1994 com “l'eina imprescindible” per entendre la tragèdia d'aleshores a Iugoslàvia. En aquesta novel·la monumental, el premi Nobel de Literatura del 1961 s'endinsa en les vides de les diferents comunitats de Bòsnia al llarg de quatre segles. Musulmans, jueus i cristians –catòlics i ortodoxos– comparteixen un mateix espai a mig camí entre Orient i Occident. A través dels personatges i el passat de la seva Bòsnia natal, Andric explora els sentiments més profunds de la condició humana. Aquesta obsessió pels enigmes de l'ésser humà és un tema recurrent que trobem a la seva obra.
La crítica ha definit Andric com “l'Homer dels Balcans” pel to èpic de la seva literatura. Certament, Andric no és un novel·lista ni un contista convencional. És més aviat un rapsode que ens transmet una veritable passió per l'art de contar històries. Per ell, a la manera de “la llegendària i eloqüent Shahrazad” de Les mil i una nits, el propòsit d'un relat és “entabanar el botxí per ajornar el destí inexorable i tràgic que ens encalça, i perllongar la il·lusió de la vida i el temps”.
Andric va ser un jove erudit i idealista. Va militar al grup d'alliberament nacional Mlada Bosna [Jove Bòsnia], al costat de Gavrilo Princip, l'estudiant lletraferit que, amb un tret a l'arxiduc Francesc Ferran el 1914 a Sarajevo, va desencadenar l'esclat de la Primera Guerra Mundial. L'atzar el va dur al càrrec d'ambaixador iugoslau a Berlín uns mesos abans que Hitler ocupés el seu país. Va rebutjar l'oferta del Tercer Reich de retirar-se en territori neutral, a la veïna Suïssa. Va tornar a un Belgrad devastat per les bombes alemanyes i es va tancar en un petit pis de lloguer on va escriure tres de les seves millors novel·les: Crònica de Travnik, El pont sobre el Drina i La senyoreta.
Viure amb poc i escriure molt
Escriptor consolidat, durant l'època de Tito no es va convertir en un ideòleg al servei del Partit Comunista com tants altres intel·lectuals contemporanis seus. Va viure amb poc i va escriure molt. El 1954 va publicar la seva novel·la més breu i, alhora, més madura: El Pati Maleït. La crítica de seguida la va qualificar d'obra mestra. En aquesta novel·la, potser millor que en cap altra, hi apareix el compromís vital de l'escriptor. El Pati Maleït –una presó on no hi ha innocents– és una metàfora d'un món on el sistema tanca els més savis i els més lliures de pensament, amb l'afany de poder subsistir. Al llarg d'aquesta novel·la, com en tota la vida d'Andric, hi trobem la lluita constant de l'home per no claudicar davant el poder i les injustícies, per restar fidel als seus principis i, al capdavall, viure i deixar viure amb llibertat.
Un brevíssim tast
“Vet aquí una ciutat sencera de presidiaris i carcellers. Llevantins i mariners d'orígens diversos l'anomenen Depósito, però és més coneguda com el Pati Maleït. Així s'hi refereix el poble i, sobretot, aquells que hi tenen algun tipus de relació. Aquí hi ve i hi passa tot el que cada dia s'arresta en aquesta metròpolis massificada i immensa, tant culpables com presumptes culpables. Aquí, de culpes, n'hi ha per donar i per vendre, i la sospita s'estén ençà, enllà, fins a les profunditats. Perquè la policia de Constantinoble es regeix per un principi sagrat: és més fàcil posar en llibertat un innocent del Pati Maleït que no pas empaitar criminals pels carrerons més tenebrosos de la ciutat.”
