‘El problema de Spinoza'

Spinoza fa molt temps que m'intriga, i durant anys he volgut escriure sobre aquest valerós pensador del segle XVII, tan sol al món —sense família, sense comunitat—, que va escriure llibres que van canviar el món. Va avançar-se a la secularització, a l'estat polític democràtic liberal i a l'ascens de la ciència natural i va preparar el camí per a la Il·lustració. El fet que fos excomunicat pels jueus a l'edat de vint-i-tres anys i que fos censurat durant la resta de la seva vida pels cristians sempre m'ha fascinat, potser a causa de les meves propensions iconoclastes. I aquesta estranya sensació d'afinitat amb Spinoza es va reforçar des del moment que vaig saber que Einstein, un dels meus primers ídols, era spinozista. Quan Einstein parlava de Déu, parlava del Déu de Spinoza: un Déu que equivalia totalment a la natura, un Déu que inclou totes les coses i un Déu «que no juga als daus amb l'univers», i amb això vol dir que tot el que passa, sense excepció, segueix les estrictes lleis de la naturalesa.

També crec que Spinoza, com Nietzsche i Schopenhauer, en les vides i la filosofia dels quals he basat dues novel·les anteriors, escriuen moltes coses que són molt rellevants per al meu camp de la psiquiatria i la psicoteràpia (per exemple, que les idees, els pensaments i els sentiments són causats per les experiències anteriors, que les passions poden ser objecte d'estudi desapassionat, que la comprensió desemboca en la transcendència) i tenia ganes de celebrar les seves contribucions per mitjà d'una novel·la d'idees.

Però ¿com es podia escriure sobre un home que havia portat una vida tan contemplativa marcada per tan pocs fets externs sorprenents? Era extraordinàriament reservat, i mantenia la seva pròpia persona invisible en els seus escrits. No tenia cap dels materials que solen prestar-se a la narració: ni drames familiars, ni aventures amoroses, gelosies, anècdotes curioses, enemistats, enganxades o reunions. Mantenia una àmplia correspondència, però, un cop mort, els seus companys van seguir les seves instruccions i van eliminar quasi tots els comentaris personals de les cartes que havia escrit. No, no hi havia gaire drama extern a la seva vida: la majoria d'estudiosos veuen Spinoza com un esperit plàcid i amable; n'hi ha que comparen la seva vida a la dels sants cristians, i fins i tot a la de Jesús.

Per tant, vaig decidir que escriuria una novel·la sobre la seva vida interior. En aquest aspecte era on els meus coneixements em podien ajudar a explicar el cas de Spinoza. Al capdavall, era un ésser humà i, per tant, es devia enfrontar als mateixos conflictes humans bàsics que m'han preocupat a mi i que han preocupat els molts pacients amb qui he treballat durant dècades. Devia experimentar una forta reacció emocional en ser excomunicat, als vint-i-tres anys, per la comunitat jueva d'Amsterdam, un edicte irreversible que ordenava que tots els jueus, inclosa la seva família, el defugissin per sempre més. Cap jueu no podria parlar mai amb ell ni tenir-hi tracte, llegir les seves obres ni acostar-se a menys de cinc metres del lloc on era. I, naturalment, no hi ha ningú que visqui sense tenir una vida interior amb fantasies, somnis, passions i anhels d'amor. Aproximadament una quarta part de l'obra principal de Spinoza, l'Ètica, està dedicada a «sobreposar-se a la servitud de les passions». Com a psiquiatre, estava convençut que no podia haver escrit aquesta part sense haver experimentant una lluita conscient amb les seves pròpies passions.

Però em vaig sentir perplex durant anys perquè no era capaç de trobar l'argument que demana una novel·la, fins que una visita a Holanda ara fa cinc anys ho va canviar tot. Hi havia anat a fer unes conferències i, com a part de la meva remuneració, vaig demanar un «dia per a Spinoza» i me'l van concedir. El president de l'Associació Holandesa sobre Spinoza i un filòsof especialista en aquest autor van acceptar passar un dia amb mi visitant tots els escenaris de Spinoza: les cases on havia viscut, el lloc on era enterrat i l'atracció principal, el Museu Spinoza de Rijnsburg. Allà hi vaig tenir una epifania.

Vaig entrar al Museu Spinoza de Rijnsburg, que és a tres quarts d'hora amb cotxe d'Amsterdam, amb molta il·lusió, buscant... ¿què? Potser esperava ensopegar amb l'esperit de Spinoza. O potser amb un argument. Però quan vaig entrar al museu, de seguida vaig tenir un desengany. Dubtava molt que aquell petit museu amb tan poca cosa em pogués acostar a Spinoza. Els únics articles remotament personals eren els cent cinquanta-un volums de la biblioteca de Spinoza i m'hi vaig dirigir immediatament. Els meus amfitrions em van permetre accedir-hi amb tota llibertat i vaig agafar un llibre del segle XVII rere l'altre, els vaig olorar i els vaig tenir a les mans, emocionat de tocar objectes que un dia havien tocat les mans de Spinoza.

Però la meva fantasia aviat va quedar interrompuda pel meu amfitrió: «Com és natural, doctor Yalom, els seus béns —el llit, la roba, el calçat, les plomes i els llibres— es van subhastar després de la seva mort per pagar les despeses del funeral. La biblioteca es va vendre i es va dispersar, però afortunadament el notari va fer una llista completa dels llibres abans de la subhasta, i més de dos-cents anys més tard un filantrop jueu va reunir la majoria dels títols, les mateixes edicions dels mateixos anys i ciutats de publicació. Per això en diem la llibreria de Spinoza, però de fet és una rèplica. Els seus dits no van tocar mai aquests llibres».

Em vaig apartar de la biblioteca i vaig mirar el retrat de Spinoza que penjava a la paret i aviat vaig sentir que em fonia en aquells ulls grossos, tristos, ovalats, de parpelles feixugues, quasi una experiència mística, fet poc corrent en mi. Però llavors el meu amfitrió va dir: «Potser no ho sap, però de fet no és cap retrat de Spinoza. No és més que una imatge fruit de la imaginació d'un artista, que es basa en una descripció escrita de poques línies. Si es va fer cap dibuix de Spinoza en vida seva, no ens ha arribat».

Vaig pensar que l'argument de la novel·la podria ser el seu caràcter absolutament evasiu.

Mentre examinava a la segona sala els aparells per polir lents (que tampoc no eren l'equip que havia fet servir Spinoza, com advertia un rètol, sinó un equip semblant), vaig sentir que un dels meus amfitrions que era a la sala de la biblioteca deia alguna cosa dels nazis.

Vaig tornar a entrar a la biblioteca.

—¿Com diu? ¿Que hi va haver nazis aquí? ¿En aquest museu?

—Sí: unes quantes setmanes després de la Blitzkrieg d'Holanda, els soldats de l'ERR es van presentar en els seus grans cotxes i ho van robar tot, els llibres, un bust i un retrat de Spinoza, tot. S'ho van endur tot, i després van tancar i expropiar el museu.

—¿L'ERR? ¿Què vol dir aquesta sigla?

—Einsatzstab Reichsleiter Rosenberg. L'equip especial d'intervenció del Reichsleiter, el líder del Reich, Rosenberg, o sigui, Alfred Rosenberg, l'important ideòleg antisemita. S'encarregava de saquejar a favor del Tercer Reich. A les ordres de Rosenberg, l'ERR va saquejar tot Europa. Al principi es va limitar als béns dels jueus, però, avançada la guerra, ja s'apropiava de qualsevol cosa de valor.

—Així, ¿aquests llibres els han pres dues vegades a Spinoza? —vaig preguntar—. ¿Vol dir que aquests llibres els van haver de tornar a comprar i la biblioteca es va refer per segona vegada?

—No: miraculosament, aquestes llibres es van salvar i van tornar aquí passada la guerra; només se n'havien perdut uns quants exemplars.

—Increïble! —aquí hi ha un argument, vaig pensar—. Però, ¿com és que Rosenberg es va prendre la molèstia d'agafar aquests llibres? Ja sé que tenen cert valor... perquè són del segle XVII o més antics i tot, però ¿per què no es limitava a anar al Rijksmuseum d'Amsterdam i s'enduia un Rembrandt, que val cinquanta vegades més que tota aquesta col·lecció?

—No, aquesta no és la qüestió. Els diners no hi tenien res a veure. L'ERR tenia un interès misteriós en Spinoza. En el seu informe, l'oficial de Rosenberg, el nazi que va participar activament en el saqueig de la biblioteca, va afegir una frase significativa: «Conté valuoses primeres obres de gran importància per a l'exploració del problema de Spinoza». Pot veure l'informe a la web, si ho desitja; forma part dels documents oficials dels judicis de Nuremberg.

Vaig quedar de pedra. ¿«L'exploració del problema de Spinoza»? No ho entenc. ¿Què volia dir? ¿Quin era el problema dels nazis amb Spinoza? Com un duo de mims, els meus amfitrions van arronsar les espatlles i em van ensenyar els palmells de les mans.

Vaig insistir:

—¿El que diuen és que, a causa d'aquest problema de Spinoza, van protegir aquests llibres en comptes de cremar-los, com en van cremar tantíssims a Europa?

Van fer que sí amb el cap.

—¿I on es va guardar aquesta biblioteca durant la guerra?

—No ho sap ningú. Els llibres van desaparèixer durant cinc anys i van reaparèixer el 1946 en una mina de sal alemanya.

—¿Una mina de sal? Increïble! —vaig agafar un dels llibres, un exemplar del segle XVII de la Ilíada, i vaig dir, mentre l'acariciava—: O sigui que aquest antic llibre de relats també té el seu relat per explicar.

Els meus amfitrions em van acompanyar a veure la resta de la casa. Havia arribat en un moment oportú. Pocs visitants havien vist l'altra meitat de l'edifici perquè durant segles l'havia ocupat una família de classe obrera. Però l'últim membre de la família havia mort feia poc i l'Associació Spinoza s'havia afanyat a comprar la propietat i ara començava a reconstruir-la per incorporar-la al museu. Vaig deambular entre la runa de les obres, vaig entrar a la cuina i la saleta modestes i per una escala dreta i estreta vaig pujar a un dormitori normal i corrent. Vaig donar una ullada ràpida a aquella habitació senzilla i, quan començava a baixar, em vaig fixar en un quadrat de mig metre de costat en un angle del sostre.

—¿Què és això?

El vell conserge va pujar uns quants graons per fixar-s'hi i em va explicar que era una trapa que duia a unes golfes molt petites on dues jueves, una mare gran i la seva filla, van amagar-se dels nazis durant tota la guerra.

—Els portàvem menjar i les cuidàvem.

A fora, els bombardeigs! Quatre de cada cinc jueus holandesos, assassinats pels nazis! Així i tot, al pis de dalt de la casa de Spinoza, amagades a les golfes, dues jueves van ser tendrament auxiliades al llarg de la guerra. I a baix, el petit Museu Spinoza era saquejat, tancat i expropiat per un oficial de l'equip d'intervenció de Rosenberg, que creia que aquella biblioteca podia ajudar els nazis a resoldre el seu «problema de Spinoza». ¿Quin era el problema que tenien amb Spinoza? Vaig pensar si aquell nazi, Alfred Rosenberg, en certa manera també tenia motius personals per investigar Spinoza. Havia entrat al museu amb un misteri i me n'anava amb dos.

Al cap de poc, em vaig posar a escriure.