cultura

Walkman

Demà: Xava

Quan el 2010 Sony va anunciar que deixava de fabricar el walkman, molts fòrums d'internet van bullir amb missatges d'antics usuaris que de sobte se sentien, ells també, com si els haguessin donat de baixa. L'aparell que havia representat la modernitat havia estat declarat oficialment obsolet o, per dir-ho d'una manera vintage, s'havia convertit en una andròmina.

El walkman és un dels símbols dels anys vuitanta, de quan per primera vegada es podia accedir al plaer d'escoltar la música preferida pel carrer. Fins aleshores, els únics que feien una cosa semblant eren els jubilats que circulaven amb el transistor enganxat a l'orella, sobretot els diumenges a la tarda. Poc després apareixia una alternativa ètnica als carrers dels Estats Units: els negres que carregaven al muscle enormes radiocassets estèreo –els lloros–, obligant els vianants a compartir amb ells el hip-hop que emanava a un volum de piconadora (un precedent dels ciutadans que escolten reggaeton al metro amb el telèfon mòbil).

¿Com és que a ningú no se li havia acudit fins llavors inserir uns auriculars a un magnetòfon? No calia incorporar-hi un altaveu, però sí garantir la qualitat de so en els auriculars. És clar que avui dia trobem aquell invent molt perfectible: calia anar amb les cintes de casset a les butxaques, rebobinar amb un bolígraf per estalviar pila (duraven un pensament), escoltar els finals de cançons detestables per poder sentir el començament de les bones, descobrir que la cinta s'havia enrotllat inextricablement en el capçal, dur l'aparell penjat al cinturó… Però vaja, era com un amic visible, i quan s'hi va afegir autoreverse i superbass va ser perfecte.

Tot va començar amb el walkman. El disc (aleshores encara no s'anomenava vinil) va començar a perdre terreny, la SGAE va reflexionar sobre la conveniència d'implantar un cànon compensatori, el cansament de transportar les cintes duia incorporada la llavor de l'iPod i l'Spotify. El discman va ser una breu etapa cap a l'MP3. Com que es retrocool, Sony ha posat el nom de walkman al seu MP4 i a alguns mòbils que sincronitzen el Windows Media Player, però només s'hi assembla en el nom. La paraula walkman apareix en textos de Ramon Erra, Jordi Lara, Pere Guixà i Joan Daniel Bezsonoff, que se n'han servit amb fins literaris.

Avui dia, no cal arribar a vells per adonar-nos que el paisatge tecnològic s'ha transformat. On són els spectrums d'antany? Què se n'ha fet de la verda modernitat de les pantalles amstrad? Ciutadans de trenta-i-tants ens poden sorprendre amb declaracions carregades de nostàlgia per gadgets desapareguts. O de vint-i-tants. “Te'n recordes dels fotologs?”, diuen, com si parlessin de la guerra de Cuba. Benvinguts a l'hipertemps: la sèrie que miràvem quan érem petits ja és història. Hi ha pressa per sentir-se vintage. Salvador Espriu tenia raó: “Tot et serà pres.” Col·leccionem les rampoines d'ahir per poder recordar-les demà, i ens fotografiem preveient un futur malenconiós.

LA CITACIÓ

“La noia es treu els walkman i me la presenten”
‘Devoció', Pere Guixà


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda