L'aventura de pintar Ceret
Una exposició al museu nord-català segueix les passes dels artistes que s'han meravellat amb el paisatge del Vallespir
L'exposició reuneix fins a 250 obres d'aquest segle màgic de creació amb sensibilitat ceretana i el recorregut, vibrant i apassionat, s'enceta amb un esbós de Picasso, un estudi que va fer del pont Nou, el pont Nou de Ceret i no pas de París, que per un esnobisme absurd és el que molts creuen o volen creure. Picasso i el seu incipient geni cubista es van instal·lar a Ceret el 1911; no en marxarien fins al 1913.
Després d'haver viscut el mes de juliol i part de l'agost a la casa Alcouffe del seu amic Frank Burty-Haviland (el primer pintor que es va instal·lar a Ceret, el 1910), Picasso va llogar el primer pis d'una gran casa burgesa al cor de la vila: la Maison Delcros. A finals de l'estiu del 1911 hi va treballar amb Georges Braque. Tots dos van crear aquí molts paisatges cabdals del cubisme analític. Braque, per exemple, la famosa La finestra a Ceret (avui de localització desconeguda). L'arquitectura de la vila, els seus carrerons estrets i la proximitat de les muntanyes responien a la perfecció a les seves preocupacions plàstiques. Picasso escrivia llavors en les cartes que enviava als seus estimats que sentia que estava creant «una obra nova i estranya».
El més fàcil hauria estat muntar una exposició cronològica, però a Joséphine Matamoros li semblava que n'hauria aflorat una lectura massa superficial. «Si l'encís de Ceret fa 100 anys que dura, cal fer salts endavant i enrere per veure les connexions», explica. De Picasso, d'aquell croquis del pont Nou, es fa un salt gegantí fins a Perejaume i, en concret, a una obra que ha creat recentment per encàrrec del museu de Ceret. És un vídeo, de títol Màquina d'alè, que per a disgust de Matamoros aquest hivern ja s'ha pogut veure a Barcelona, a la galeria Joan Prats. La màquina d'alè és una bufadora que Perejaume va transportar fins al Canigó a la recerca dels sons que genera l'aire esbojarrat en col·lidir amb el paisatge nevat de la muntanya sagrada dels nord-catalans.
D'aquesta acció de l'artista maresmenc als paisatges del lituà Chaïm Soutine, que reben tot seguit el visitant, hi ha un abisme conceptual, però s'endevina una mateixa violència, expressió punyent i intensitat. Soutine és absolutament imprescindible per entendre l'aventura artística a Ceret. Enviat pel seu marxant, arriba a Ceret el 1919, i hi resideix fins al 1922. En una solitud total, lluny de París i dels museus que li agradava freqüentar, troba una expressió molt personal del paisatge. Les teles que realitza en aquella època representen, al principi, Ceret vista de lluny, però després penetren de manera cada cop més íntima i fusionada als carrerons, al peu dels plàtans.
Tàpies davant Soutine
En aquests salts temporals, l'exposició del museu de Ceret n'és virtuosa. De fet, va ser comparant, confrontant, un quadre de Tàpies, de l'any 1975 i de títol Sureda, amb un quadre de Soutine, del 1919, que Matamoros va trobar el fil per on estirar el discurs de la mostra.
En les dues obres, el vermell pujat i encès de l'arbre despullat de la seva escorça esdevé una metàfora ancestral de la pell del paisatge. Aquest duel Tàpies / Soutine és, sens dubte, un dels moments clau del recorregut, però només a mitges aconsegueix fer passar per alt que a l'exposició hi manquen algunes de les obres més essencials del Ceret pintat. Conscient de la falta, Matamoros ha estampat aquestes peces en unes vidrieres del museu, peces mestres de Picasso, Braque i Juan Gris que els seus propietaris no han volgut –en alguns casos no han pogut– prestar.
Exceptuant Braque, els genis estan ben representats en la mostra, sobretot Gris, que amb les seves teles cubistes introdueix una composició en ventall i constants de color com el blau o el violeta. Ell també recorre la vila de Ceret i els seus entorns i pinta magnífics paisatges dels turons del coll de Boussells i del Canigó. Un Canigó que evoca amb composicions de natures mortes a partir de juxtaposicions de portes i taules.
Sense pressions
A Auguste Herbin, un altre cubista inqüestionablement ceretà, de tots els cubistes el més figuratiu, l'exposició li dedica una sala sencera amb una trentena d'obres. Herbin visita Ceret el 1913, i hi torna el 1919 i el 1923. El 1913 hi fa una sèrie de teles cubistes sobre el tema del paisatge i aquarel·les d'expressió més clàssica. I el 1919 treballa sobre la desconstrucció de la seva pintura, i això el du, posteriorment, a l'abstracció geomètrica. Així, les darreres passes de l'exposició acosten a un Herbin que volia inundar els carrers de Ceret amb les seves enginyoses escultures.
«Herbin, com molts altres, passa l'hivern a París i l'estiu a Ceret on, sol i sense la pressió dels marxants, crea amb total llibertat», explica Matamoros. Alguns van excel·lir, com Soutine, que a més va servir de referència al mateix André Masson just abans de la seva revolució surrealista. I en aquesta cadena de connexions que reivindica la directora del museu, Masson es va convertir després en model per a altres artistes; «vinc a Ceret per Masson», diria Tàpies, obviant l'il·lustre Picasso. D'altres, però, es van quedar a mig camí de la follia creativa, com el també lituà Pinkus Krémègne, que va pintar Ceret des del 1918 i fins al darrer dels seus dies, el 1981.
Quan André Salmon va batejar Ceret com la meca del cubisme no es va poder imaginar que, tants anys després, un artista contemporani, Tom Carr, concebria una instal·lació específica per al museu de Ceret en què, a partir d'un joc de miralls, ombres, reflexos i una projecció silenciosa amb tot d'imatges desconstruïdes i transfigurades del Ceret d'avui, proclama el vigent enamorament dels creadors del poble nord-català. Un amor que, ara per ara, no sembla que s'hagi de morir mai.
Manolo Hugué, un dels tres primers
Els tres primers artistes que van fer de Ceret el fogar de l'avantguarda cubista van ser Manolo Hugué, Déodat de Séverac i Frank Burty-Haviland.
Manolo Hugué va viure a la vila prop de quinze anys, fins que el 1927 va marxar definitivament a Caldes de Montbui; el compositor Déodat de Séverac s'hi va quedar fins a la seva mort, el 1921, i el pintor Frank Burty-Haviland hi va fer llargues estades fins al 1971, també fins a la seva mort.
D'Hugué, a l'exposició se'n poden veure unes sensuals aquarel·les d'última època que va crear quan ja estava afectat de poliartritis. I de Séverac se n'han penjat una colla d'obres inèdites, just al costat d'una altra de les parets més brillants de l'exposició, en què també es veuen per primer cop les suggestives pinzellades que va fer el poeta Max Jacob en la seva estada a Ceret.
Com Séverac, un altre músic, en aquest cas actual, que també ha sentit la necessitat imperiosa de pintar Ceret és Pascal Comelade –de fet, hi viu–. El seu Canigó, irreverent, posa un toc juganer al museu de Ceret. Comelade no dóna l'obra per acabada i durant tot l'estiu hi anirà fent intervencions.
Notícies de ...
Publicat a
- El Punt. Barcelonès Nord 24-06-2009, Pàgina 28
- El Punt. Barcelona 24-06-2009, Pàgina 28
- El Punt. Camp de Tarragona 24-06-2009, Pàgina 28
- El Punt. Comarques Gironines 24-06-2009, Pàgina 29
- El Punt. Penedès 24-06-2009, Pàgina 28
- El Punt. Maresme 24-06-2009, Pàgina 28
- El Punt. Vallès Occidental 24-06-2009, Pàgina 28
