Inversemblant versemblança

Lord Byron escriu: “La veritat és estranya; més estranya que la ficció.” Gairebé dos-cents anys després el primer llibre de Ferdinand von Schirach (Munic, 1964) sembla confirmar-ho: les onze narracions que ens ofereix, basades en alguns dels casos reals que ha hagut de defensar com a advocat, se situen al límit de la versemblança, si no la superen amb escreix.

Els contes, d'estil clar, net, directe, gairebé asèptic, d'una sobrietat exemplar, ens submergeixen en un Berlín irrealment real, poblat per uns personatges que semblen més sorgits dels universos literaris dels germans Grimm o de Calders que no pas de l'adotzenada vida urbana actual. Personatges propers, familiars, descrits amb una objectivitat pròpia d'informe pericial, però paradoxalment sorprenents, amarats d'una inversemblant versemblança.

Amb un to impersonal, de fredor notarial –brutal i aspre, sense defugir la truculència quan convé–, inusualment alliberat de judicis morals, imparcial en teoria, però tenyit d'una insòlita calidesa i compassió envers les seves desemparades criatures, Schirach converteix el realisme màgic sud-americà en una crua i difícil d'assimilar crònica del somni –o del malson– de la realitat quotidiana.

Aquest debut –que va tenir un èxit esclatant i insospitat– beu de les més diverses fonts per esdevenir tan inclassificable com inconfusible: hereva de tots, però filla de ningú.

Amb un metòdic esperit processal, d'arquitectura literària mil·limètrica, quasi obsessiva, l'autor basteix miniatures en prosa, delicades peces d'orfebreria d'encaix perfecte. Perfecció prussiana que comporta un perill quasi insalvable: subordinar en excés la llibertat creativa a la norma; la forma, al fons. Sovint la voluntat de perfecció anihila l'element essencial de l'art: l'esperit literari, l'ànima humana.

Això no obstant, quan reïx a superar aquest risc, diluint essència i substància, els resultats són brillants. Així, L'Espina ens transporta a un món més psíquic que no pas físic, surrealista, on la normalitat és estranyesa, on només és impossible el possible; Encara rai ens brinda un tast de meravella, que ens fa rememorar el cèlebre clau a la paret de Txékhov –substituït per un gos enterrat– on res no és sobrer, i, per acabar, L'eriçó, talment sortit dels llavis de Xahrazad, és magistral, antològic: no tan sols podria posar-se com a exemple de com s'ha d'estructurar una narració, sinó que justifica, per ell sol, la lectura d'aquest llibre.

En síntesi, Crims és una més que aconsellable obra d'un autor conscient que, si es vol innovar, res millor que mantenir-se fidel als clàssics.