Estopa
“Les cançons surten soles, com si les dictés un xinès”
El 21 novembre, l'endemà de les eleccions, quan la seva generació, segons diuen, es reafirmi com l'última que haurà viscut això de l'estat del benestar i imperi una cosa que els fa molta por anomenada tecnocràcia, David i José Muñoz publicaran el seu setè treball: Estopa 2.0. Una dotzena de cançons que serviran a centenars de milers de persones per evadir-se de la que ens pot caure al damunt i amb les quals els dos germans de Cornellà de Llobregat, extreballadors de la Seat, aspiren a engreixar aquesta xifra de quatre milions de discos venuts amb la qual la majoria d'artistes fanfarronejarien. Ells no ho fan de cap manera.
Ens reben a Sant Feliu de Llobregat, al costat d'un bar amb seu de la Penya Andrés Iniesta on, per descomptat, van a dinar sovint. A inicis d'any van comprar un local que havia estat el d'una sucursal bancària (“la música ocupa la banca!”, proclamen) i han instal·lat un potent estudi de gravació, presidit per un enorme mural dibuixat pel gran dels Muñoz on, en un bar, Guardiola comparteix taula amb Mourinho, Serrat amb Sabina i Buenafuente amb Punset. A l'estudi, en aquests mesos, a banda d'ells, ja hi han gravat Shakira i Montserrat Caballé. I la llista per fer-ho, coordinada pel seu pare des d'un despatx, és llarga.
No trobàveu bons estudis on anar a gravar per acabar-ne muntant un al costat de casa?
(David Muñoz) Tots estan en zones de pijos o en polígons industrials. Aquest, en canvi, està integrat a la ciutat, ben a prop del menjar de la mama. En principi no el volíem llogar, però, sense buscar-ho, ens han començat a arribar clients.
Com ha influït en el disc el fet d'haver-lo pogut gravar aquí?
(DM) Ens ha permès agafar-nos les coses amb calma, i quan t'agafes les coses amb calma, les cançons ho agraeixen. Hem tingut més temps que mai per poder-les escriure i, entre nosaltres, diem que aquest és el que hauria d'haver estat el nostre segon disc, ja que aquell, al contrari que ara, el vam haver de fer a corre-cuita. És per això que l'hem titulat Estopa 2.0.
(José Muñoz) Si les vendes acompanyen, molt millor, és clar, però nosaltres, amb el disc que hem parit, ja ens donem per satisfets. Estem del tot convençuts que hem fet un bon treball.
Es promociona com un renaixement d'Estopa. En quin sentit?
(DM) No teníem cap necessitat de reinventar-nos, però les cançons ens han acabat sortint així, amb ritmes de breakdance, funk i rumbabilly, que és fruit d'haver escoltat tant Elvis Presley els últims temps. Les cançons ens surten soles, és com si tinguéssim al costat un xinès dictant-nos el que hem de fer. La composició et porta a prendre la mena de dilemes que et plantejaven aquells llibres de Tria la teva aventura. La gent, però, ha de tenir clar que no es trobarà davant d'un grup nou. El disc sona a Estopa cent per cent. La música continua sent la banda sonora de la lletra i els canvis de ritme enmig de la cançó són els de sempre.
Munteu un negoci com és aquest estudi, continueu omplint pavellons i, des de fa quatre anys, a aquestes experiències, hi hem sumat la paternitat. De quina manera influeix en les lletres?
(DM) Parlem menys de botellón, porros i litrones, com ja deus haver notat. Ho podríem fer, però quedaria molt forçat... Parlem més de l'interior que de l'exterior, això segurament és cosa de l'edat. Ara, fins i tot, hem fet allò que se sol fer d'escriure una cançó per al fill: La bombillita.
Recupereu una cançó de temps pretèrits, de quan vau fer la primera maqueta: La locura.
(DM) Podríem estar molts anys vivint de renda i publicar discos i discos amb cançons que van quedar al calaix, però tenim la necessitat de continuar component, ja que encara ens queden moltíssimes coses per dir.
(JM) Quan n'hem compost vint de cop, però, t'adones que en falta, per exemple, una de molt canyera, i el que fem és començar a buscar en el mercat d'hivern. I fitxem Neymar.
El 25 de febrer, al Palau Sant Jordi. Cansats de tocar La raja de tu falda?
(JM) Hi va haver un temps que sí, que l'odiàvem, però ben aviat vam veure que érem uns estúpids i, sobretot, uns il·lusos.
(DM) És una cançó meravellosa de la qual fa temps que ens vam tornar a enamorar.
