Bach ‘alena’ Satué
El violí està en voga. És el que sembla indicar l’alt volum de concerts protagonitzats en els últims mesos a Girona per l’elegant cordòfon. Ibercamera es va tornar a ajuntar a la tendència, oferint aquest diumenge 21 d’abril, a la Sala de Cambra de l’Auditori de Girona, un excels recital amb la violinista catalana Helena Satué, que es va ‘alenar’ en torn a la cabdal figura de Johann Sebastian Bach: les obres centrals del programa eren seves, mentre les demès pertanyien al coreà Isang Yun i al belga Eugène, naixent clara i obertament del fructífer diàleg amb les creacions de l’alemany.
Així ressaltaven els primers compassos de Königliches thema, o Tema reial, decalats d’un opus de 1747, quan Bach visitava a Frederic el Gran de Prússia en el seu palau de Potsdam. L’escriptura serialista d’Isang Yun ràpidament dissol el motiu en una aracnoide tela d’atonalismes soferts, fent de la peça un començament aspre i contundent per l’actuació, tot i què Satué va destacar reeixidament en el vibrato i el glissando, deixant així palès de bon inici el seu proverbial domini de les quatre cordes. L’acompanyava a l’escenari el musicòleg barceloní Pere Albert Balcells, que va guiar la vetllada amb les seves explicacions de tonalitat academicista, però molt completes a nivell de contextualització.
L’eix transversal del recital s’ocupava amb la Sonata i Partita n.3 (respectivament BWV 1005 i 1006) del compositor nascut a Eisenach, remarcant l’articulació (i el contrapunt) entre el caire més devocional de la primera i el més profà de la segona, que servia com a fil musical de dansa en els salons barrocs. De totes maneres, totes dues facetes són components irrenunciables del vastíssim catàleg de Bach i Satué va copsar marcadament les idiosincràsies, sonant més compenetrada i alveolar en la Sonata, però en canvi, disposant una partida més centrífuga i expressiva en la Partita.
Amb la tènue il·luminació íntimament enfocada al centre de l’escenari, Helena i el seu violí exercien com a punt focal i d’albedo, cap a on convergien les mirades dels espectadors, que es van representar en bon nombre. I la fidelitat va tenir una extraordinària recompensa amb la Sonata n. 2, op. 27 de Eugène Ysaÿe, també anomenada Obsessió, i que també pren com a premissa –i punt de fuga– la música de Bach, concretament la Partita escoltada just abans.
Recordem que el de Lieja també era un violinista d’alta volada, i la seva coneixença íntima de l’instrument apel·la amb naturalitat a l’intèrpret, convocant un virtuosisme intens i exploratori, però amb una base diligent, comunicant i, al final, molt personal. La concertista va respondre amb exquisidesa, transmetent amb rigor, delicadesa i seguretat que n’hi ha una intencionalitat estètica i un contingut profund, més enllà de la puresa bacteriològica i de l’atleticisme de l’agilitat digital, que són camí i no corol·lari. I així, amb alè i sense saturació, el recital de Satué va arribar a bon port, per goig de tots els presents.
