L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

El periodista irlandès Mark O’Connell (1979) va dedicar més de tres anys a investigar i escriure Un rastre de violència, publicat per Comanegra amb traducció de Carme Geronès. L’autor relata com va conèixer i entrevistar Malcolm Macarthur, l’assassí més inquietant de la història d’Irlanda. Han passat quaranta anys dels seus homicidis i en fa deu que va sortir de la presó. En tot aquest temps, el mite d’intel·lectual salvatge que envolta l’assassí no ha parat de créixer, però fins avui ningú havia aconseguit accedir-hi, fer-lo parlar i treure a la llum els clarobscurs de la seva versió.

Mark O’Connell va aconseguir guanyar-se la confiança de Macarthur i parlar amb ell moltes hores fins al punt que l’assassí va arribar a considerar l’escriptor un amic. La narració, per moments té dinàmica de novel·la i altres d’assaig amb reflexions ètiques sobre les relacions entre veritat i ficció, bondat i maldat; sobre la necessitat i els perills de baixar a les tenebres de la ment humana.

Àlex Moreno, editor de Comanegra, va comentar a l’inici de la roda de premsa virtual amb l’autor, que van llegir l’obra el juliol passat, tres mesos després que fos publicada la versió original. “Ens va agradar tant que vam decidir comprar-lo sense saber si funcionaria, però teníem clar fer l’aposta.” Va sortir guanyadora perquè posteriorment l’obra ha rebut tot de premis, entre els quals, el més important de no-ficció a Irlanda, l’Irish Book Awards.

“La primera vegada que vam parlar, Malcolm Macarthur i jo, em vaig sentir entusiasmat; el vaig convèncer força de pressa perquè parlés amb mi. Ells és un personatge molt conegut a Dublín, que és una ciutat petita. Em vaig adonar que volia explicar amb detall els seus crims, parlar dels seus pares, de la seva infantesa, de la seva vida... Però em vaig haver d’obrir pas entre les mentides i recreacions que feia i escriure afegint tot el que vaig poder esbrinar al marge d’ell”, va explicar O’Connell.

Malcolm Macarthur tenia una molt bona educació i venia d’una bona família. Sempre elegant i amb bon aspecte, es dedicava a moure’s en cercles culturals i polítics. De diners anava cada cop més escurat perquè havia malgastat una important herència. El 1982, quan vivia amb la seva dona i els fills a Tenerife, va decidir tornar a Dublín per atracar un parell de bancs i tornar a les Canàries. Com si fos tan fàcil. El cotxe amb què volia fer-ho era d’una infermera a la qual va matar a martellades dins del cotxe i davant de testimonis. Després va voler comprar una escopeta de caça a un pagès i, en una breu disputa, també el va matar.

“Ha estat un llibre fàcil d’escriure perquè tenia clar com volia fer-ho, però passar tantes hores amb una persona que havia fet coses tan desagradable no va ser gens fàcil, vaig patir un cert malestar moral”, va detallar l’autor, que va fer la tesi doctoral sobre l’obra d’un irlandès il·lustre, l’autor John Banville.

O’Connell ha evitat fer cap mena de diagnòstic psiquiàtric o psicològic. “No em pertoca etiquetar-ho, jo he volgut fer una exploració literària, però sembla ser que pateix alguna mena de narcisisme patològic, de psicosi.” Quan va ser jutjat i condemnat va ser sotmès a exploracions de tota mena i els metges van determinar que no patia cap trastorn mental. Amb tot, Macarthur “insisteix que els assassinats no el defineixen, que ell no és un assassí”. “Al llibre he volgut parlar del penediment i de la culpa, cosa que Macarthur no m’ha mostrat, o no com ho faríem qualsevol de nosaltres o com es podria esperar. Vaig intentar que s’adonès de la magnitud del que va fer, però no ho vaig aconseguir”, va admetre l’autor.

O’Connell confessa que no li agrada gaire el gènere del true crime ni els assassins com a tema literari. “Sempre acabes provocant dolor a les víctimes o als seus familiars i corres el risc de popularitzar un assassí.”

Malcolm Macarthur ha llegit Un rastre de violència. “Li vaig deixar a la seva bústia i, només tres hores després –el va llegir en diagonal, és evident–, em va trucar enfurismat per com havia explicat la seva infantesa, se sentia traït, no li havia agradat gens... Jo estava segur que això passaria perquè, si no hagués estat així, volia dir que no l’havia escrit bé”, va explicar l’autor irlandès.

Amb tot, O’Connell va afirmar que no ha volgut perdre de vista la part humana. “Parlant amb ell, se’m va fer evident que no era un monstre, i això pot resultar pertorbador per a alguns lectors.”

S’està negociant fer-ne una sèrie o una pel·lícula del llibre. “M’agradaria molt, però encara no hi ha res signat; això de l’audiovisual és encara més lent que el món editorial”, va ironitzar el periodista.