Trio per a cinema, teatre i música

Després de dues pel·lícules d’època extraordinàries, La venjança d’una dona i La portuguesa, amb què dona una volta feminista a la posada en escena teatralitzada apresa amb Manoel de Oliveira, Rita Azevedo Gomes ha adaptat l’única obra de teatre escrita per Eric Rohmer, El trío en mi bemol, que fa referència a una peça de Mozart que, composta per a clarinet, viola i piano, renova el vincle entre dos examants.

És així que la cineasta portuguesa aposta per la lleugeresa rohmeriana: un home i una dona van retrobant-se mentre ella (Adélia/Rita Durao) li explica a ell (Paul/Pierre Leon) l’esdevenir de la seva relació amb altres amants; però sobretot hi ha en joc aquella cosa tan pròpia de Rohmer que és la tensió entre allò que diuen els personatges i allò que senten.

Rita Avezedo, però, no en fa prou amb una representació cinematogràfica de l’obra de Rohmer, construïda amb set escenes entre els dos protagonistes, sinó que introdueix un joc metalingüístic en presentar-la com una filmació realitzada per un director (encarnat per Ado Arrieta, un cineasta indomable) que sembla més interessat en la Lluna, o en qualsevol altra cosa, que en el rodatge. Hi ha ironia en el fet que tal director digui que s’hi sentiran els diàlegs, que li semblen perfectes, mentre que les imatges seran en negre i no s’hi veurà res. Una picada de ullet a Branca de neve, de Joao Cesar Monteiro? El cas és que, contràriament, la llum inunda les imatges rodades en una bella casa dissenyada per Alvaro Siza. I que estan filmades amb una precisió i un bon gust per l’enquadrament d’una gran cineasta que crea un trio per a cinema, teatre i música.