“Només voldria que el lector pugui arribar a experimentar encara que sigui només un esquitx del que jo vaig poder experimentar”, afirma Josep Maria Sebastian (Campdevànol, 1956), periodista vinculat durant molts anys a aquest diari, que acaba de publicar el seu nou llibre, Badar (Editorial Oliveras). El llibre es presentarà aquest dissabte, 18 de març, a l’Espai Torre Mossèn Tor de Campdevànol (19 h), en un acte presidit per l’alcaldessa, Dolors Costa, en què també intervindran el president de l’associació Cultura i Compromís, Evelí Adam, i l’editor Josep Oliveras.

Badar, el cinquè llibre de Sebastian, va néixer arran d’un viatge a l’Índia, fa més d’una dècada, però no de manera immediata: “Durant el viatge anava escrivint notes, però em va consternar tant l’experiència que, quan vaig arribar a casa, les vaig tancar en un calaix durant gairebé dos anys. Finalment, quan vaig obrir la llibreta, tot el llibre va sortir fluidament com una font”, diu l’autor.

“L’Índia és un país que sempre m’ha atret per la seva manera de pensar i d’interpretar la realitat. La realitat és la mateixa per a tothom, només varien els punts de vista, i en un cas com l’Índia et pot sorprendre tant allò que et fa igual a l’altre com el que te’n diferencia. Cada país té els seus propis prejudicis, els tenim tots, i per això jo entenc el viatge només com un intent de comprensió”, hi afegeix Sebastian, que remarca que Badar “no és un llibre de viatges convencional amb postals del Taj Mahal”.

En realitat, el de Badar no és un viatge, sinó dos: “El físic, d’anada i tornada, amb les seves descripcions d’espais, fets i persones, i un altre de més interior. Ho descric així: «Buscava casa meva com un nòmada, fins que la vaig trobar sota la pell.»” I per què Badar? “A mi m’agraden les dues definicions de badar: la de «quedar extasiat davant d’una cosa molt bona» i la de «no badis, que t’entrebancaràs». De fet, el viatge va consistir en les dues coses: a badar pel món i en moltes badades.”

En realitat, diu Sebastian que no cal anar a l’Índia per observar el món atentament –“s’ha de saber mirar, només cal fixar-s’hi”– i veure que les coses canvien en l’espai i el temps, però res no acaba sent “ni millor, ni pitjor, sinó diferent”, subratlla aquest enemic de la nostàlgia. En tot cas, com dèiem al principi, el que sí que li interessa és compartir el seu viatge amb el lector: “Vull que m’acompanyi, que sigui el meu còmplice. No busco l’acord, vull ser entès i entendre. La resta és pura vanitat i ara, desgraciadament, n’hi ha massa.”