Lucinda Childs és una coreògrafa indiscutible a escala internacional des de finals dels seixanta i que, fins ara, havia estat massa obviada a Barcelona. Àngels Margarit es reconeix filla d’una visió de la dansa geomètrica, que busca un moviment virtuós alhora que convoca a la casualitat perquè espetegui l’emoció. Actus... (2022) i Dance (1979), amb 40 anys de diferència de la seva concepció, beuen d’una forma similar: un moviment clàssic, estirant els peus i projectant una contínua verticalitat, fugint de l’horitzontalitat. Amb una música minimalista i un moviment que evoluciona a partir d’uns paràmetres que semblen repetits però que sempre varien. Margarit també hi va jugar com en aquells Capricis del 2013, amb música de Paganini.

Fins al dia 11, es ret un homenatge a una coreògrafa encara activa i que ha dipositat tot el seu arxiu al Centre Nacional de la Dansa de Pantin (França). La setmana passada, Childs assistia discretament en un segon pla a la conferència (dreta en un lateral de les grades de la Pina Bausch). També en bona part de les entrevistes al documental de Patrick Bensard (en què es feia evident la devoció cap a ella de Bob Wilson o el músic Philip Glass) responia dreta, hieràtica.

Childs va quedar atrapada en la dansa contemporània gràcies a l’aparició de la dansa expressionista de Mary Wigman. Una deixeble d’aquesta ballarina, Hanya Holm, hi posaria una escola a Nova York als anys quaranta. Mentre Childs jugava amb el mirall d’un quartet que es desplegava entre projeccions i amb un temps i moviment mil·limetrats (El Ballet de Lió el va rescatar el 2016), Pina Bausch revolucionava amb la dansa teatre i el seu Café Müller, un joc de cadires que narren un ambient. Childs opta pels cossos que traspassen l’espai, àgils, sense tocar-se. Fa bona la concepció teatral de Peter Brook: “Un home camina per aquest espai buit mentre algú altre el mira.”