Cinema

Santi Trullenque

Director de cinema

“L’odi és hereditari, salta de generació en generació”

En circumstàncies extremes, com a la pel·lícula, tots ens sorprendríem de les nostres decisions

Començar el rodatge d’una pel·lícula el 9 de març del 2020, quatre dies abans del confinament per la covid-19, és una prova que no tothom superaria. A Santi Trullenque (Barcelona, 1974) li va passar amb el seu primer llargmetratge, El fred que crema , però no és dels que s’arronsen. Fins i tot va haver de canviar la protagonista principal, que al final és Greta Fernández. Però la pel·lícula va arribar ahir als cinemes, en plena onada de fred, i està nominada a millor pel·lícula en versió original catalana als Gaudí, que es lliuren demà. Ambientada el 1943 en un poblet d’Andorra, té com a protagonistes Greta Fernández i Roger Casamajor, un matrimoni que amaga una família jueva que fuig dels nazis.

Què tenia aquesta obra de teatre i aquesta història perquè hi veiés una pel·lícula?
Sobretot el fet que me la podia fer meva, això és molt important, perquè jo soc dels que pensen que, avui en dia, les pel·lícules encara pertanyen als directors. Aquesta història m’oferia la possibilitat de continuar explorant la naturalesa del mal, que és un tema que m’interessa molt, i com l’odi forjat en el si d’una família esdevé hereditari. L’odi és hereditari, salta de manera inexplicable de generació en generació. L’odi es recupera generacionalment tot i que ja pertanyi als avantpassats. Això m’interessava en un marc cinematogràfic.
S’ha preguntat per què li interessa el mal?
Sí, moltes vegades. Em sembla un tema filosòfic de primer nivell. En aquest món dual cohabita amb el bé, la bondat. Tots els portem a dins nostre, tots en circumstàncies extremes, com es narra a la pel·lícula, ens sorprendríem de les nostres decisions. I és un tipus de material dramàtic de primera, perquè et permet treballar les arestes. M’agrada treballar els personatges que no són d’una sola peça. Estem molt acostumats a aquests personatges que són bons o dolents, però la zona entremig de grisos constants és molt interessant dramàticament i val la pena explorar-la. S’ha d’intentar comprendre o, si més no, acceptar que tothom té raons per fer el que fa.
Aquestes zones amb grisos que diu es veuen clarament en els personatges de Greta Fernández i Roger Casamajor, entre d’altres, però l’oficial nazi és un dolent d’una peça...
És exactament així. M’agrada molt que, a nivell interpretatiu, tot el conjunt d’actors tendeixi a l’harmonia. Tinc un problema quan veig com a espectador cinema de casa nostra o espanyol que els actors pertanyen a sensibilitats i escoles interpretatives diferents i no estan prou harmonitzats, no forma part tot del mateix conjunt. M’agrada que en aquesta pel·lícula formin part tots d’un mateix univers, tret del personatge alemany, que, deliberadament, està en un altre registre. L’utilitzo com un arquetip. No vull fer un retrat realista i fidedigne d’un capità nazi, tot i que vaig dir a l’actor que es documentés. M’agrada utilitzar-lo com un arquetip, que encarna l’element extern, el desconegut que s’infiltra en una comunitat i l’esventra des de dins. És el que precipita el drama familiar, que és el cor de la història. L’alemany en realitat ve a ser el llop de La Caputxeta. Per això m’agrada portar-lo a un altre registre interpretatiu, convertir-lo en un personatge més histriònic, que voreja de vegades la paròdia, el ridícul. Si es fa de manera deliberada, em sembla interessant. El Daniel Horvath té un físic que hi contribueix. Recorda Klaus Kinski. Aquesta és una pel·lícula influenciada per Werner Herzog i Kinski em sembla un referent interessant, un actor histriònic, però que és hipnòtic veure en pel·lícules com Aguirre, la còlera de Déu.
Herzog és també una inspiració en el sentit que explica una història d’éssers humans en un entorn natural dur, hostil?
Sí, això és imprescindible. Si fas una pel·lícula sobre el fred meteorològic i també sobre el fred interior de les persones, i la situes a l’alta muntanya, més val que ho facis de debò. M’agrada aquesta influència vital de Herzog. El conec, n’hem parlat molt, d’això, i diu una cosa que m’agrada molt: “La gent com nosaltres no sabem mai si fem una pel·lícula per viure una aventura o vivim una aventura per fer una pel·lícula.” Aquest principi vital és un gran motor per fer pel·lícules, per dedicar-te a aquest ofici. Ara bé, has de viure l’aventura: enfilar-te a la muntanya, buscar la neu... Si els personatges passen fred, està bé que els actors també en passin, perquè alguna cosa d’això s’acaba transmetent a les imatges.
Quines dificultats heu tingut amb aquesta pel·lícula, que va patir els efectes de la covid-19?
Ens ha passat de tot! Algú va dir que aquesta pel·lícula podria ser l’Apocalypse now del cinema català [riu]. No ens passem, però és veritat que hem perdut bous i esquelles en el procés i estic molt content que la puguem estrenar. L’odissea va ser brutal. Vam començar a rodar el 9 de març del 2020 i quatre dies més tard vam marxar d’Andorra en una operació evasió d’última hora perquè tancaven les fronteres i ho vam deixar tot enrere: els decorats muntats, els llums, els camions carregats, el vestuari... Pensàvem que tornaríem al cap de quinze dies i vam tardar set mesos. Tot això ens va penalitzar molt logísticament i econòmicament, alguns actors principals van caure per incompatibilitat d’agendes... Vam començar amb Aida Folch i la protagonista ha acabat sent Greta Fernández.
Ja va fer un documental sobre la biografia del general Prim, ‘Prim, anatomia d’un General’. Ara parla de la fugida de jueus dels nazis a través d’Andorra. Li interessa la història?
Sí, la història és molt important i l’hem de tenir sempre present. Si estem condemnats a repetir-la, almenys que sapiguem què hem de repetir, més val saber-ho. No crec amb això que hem d’aprendre la història per no repetir-la, sempre la repetim la història, per tant més val saber què hem de repetir, què hem de fer.
La pel·lícula també té alguna cosa de conte. El cinema té a veure amb explicar contes?
Totalment! Els cineastes som una de les baldes de la transmissió, som els últims xamans de la tribu que expliquem històries davant d’una pantalla, d’un foc que no deixa de ser una gran metàfora d’una pantalla de cinema. M’agraden molt els contes populars, els col·lecciono. Els contes estan fets per explicar als nens com és el món. El cor de la pel·lícula recupera aquesta idea, al final això és la història de la Caputxeta, però a la inversa. M’agrada molt la cita de John Steinbeck que poso al principi, que el mal serà vençut, però tornarà a ressorgir, i lligat amb això, ens ve a dir que els llops existeixen i no els pots ensinistrar, ni canviaran i perdran la seva naturalesa. Un llop és un llop i soc dels que creu que l’hem d’anar a buscar i se’ls ha de combatre, no quedar-nos com ocellets i esperar que ens vingui a devorar.
La pel·lícula també parla de l’empoderament de la dona...
M’interessa la gent i el seu caràcter. Si m’agafo a això de l’empoderament i faig una mena de reivindicació de la dona en l’àmbit rural als anys 40... estaré sent un farsant, m’estaré aprofitant d’una onada feminista. A mi això no m’interessa. M’agrada el caràcter de la gent, sense haver de posar-hi etiquetes.
En quina mesura el ‘western’ és una inspiració per a ‘El fred que crema’?
En molts sentits, perquè per a mi el western és encara el gènere que engloba tots els altres gèneres, és el gran gènere cinematogràfic. En aquest cas, formalment era un marc idoni on explicar aquesta història. Hi ha una influència molt important per mi a la pel·lícula que és el cinema de Michael Cimino: La porta del cel, El caçador...


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona