Cultura

La Fundació Masó explora els vincles entre art i poesia

L’exposició remarca l’estreta relació estètica i ideològica entre text i il·lustració des del simbolisme fins al 1938

Hi ha estudis molt ben documentats sobre la il·lustració de llibres en el modernisme, d’altres sobre el renaixement de les arts d’impressió en el període noucentista i uns quants més sobre la revolució gràfica que va experimentar l’edició entre els anys vint i trenta, però potser mai no s’havia enfocat en el seu conjunt com una història compartida de visualització d’una sensibilitat i un món i, sobretot, d’estreta complicitat entre artistes, escriptors, tipògrafs i impressors per tal de produir obres úniques i exquisides que van contribuir a definir l’imaginari d’una època. Més de 125 poemaris i una quarantena d’obres originals que van servir per il·luminar-ne alguns de ben notoris, des de L’Atlàntida de Verdaguer fins al Bestiari de Pere Quart, permeten resseguir des d’avui aquesta relació entre 1896, amb la revolució simbolista, i la Guerra Civil, a l’exposició Imatge & Poesia. Les poètiques de la modernitat , oberta fins al 10 de març a la Fundació Rafael Masó de Girona. No és pas casualitat que la Biblioteca Nacional de Catalunya, de la qual provenen un bon nombre d’obres, hagi apostat per coproduir l’exposició, que acollirà la tardor de l’any vinent.

Amb el comissariat compartit entre Margarida Casacuberta i Aitor Quiney, Imatge & Poesia, acompanyada d’un llibre catàleg que honora el tema que aborda, permet veure primeres edicions de poetes com ara Joan Maragall, Josep Carner, Miquel de Palol, Guerau de Liost, Josep M. de Sagarra, Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit o J.V. Foix, però també exemplars de les revistes avui inconcebibles on tenia cabuda la fructífera aliança entre art i literatura, des de Pèl & Ploma i Joventut, en l’etapa modernista, fins a les avantguardistes Troços, Revista Nova, Un Enemic del Poble, L’Instant o Hèlix, que expliquen molt bé, com assenyala Jordi Falgàs, director de la Fundació Masó, “per què Foix va aprendre tant de Miró, i Miró, de Foix: compartien pàgina”. Entre les obres exposades, destaquen els dibuixos originals d’Apel·les Mestres per a Liliana (1907), procedents del MNAC; un cartell de Ramon Casas per als Jocs Florals de Barcelona (1908); uns quants originals d’Ismael Smith i Esteve Monegal; un dibuix de Miró de 1917; un autoretrat de Barradas, una carta manuscrita de Dalí amb els esbossos de Les bruixes de Llers, de Carles Fages de Climent, i una pintura de Federico García Lorca que testimonia la seva relació amb Foix. Semblen noms disposats a alinear-se en els compartiments estancs on els ha fixat certa acadèmia, però el valor afegit de l’exposició, com remarquen els comissaris, és que dilueix els llindars per acostar artistes i escriptors aparentment irreconciliables, com el dolcíssim Josep Obiols amb el revolucionari Salvat-Papasseit, per a qui va dibuixar un preciós exlibris, o el Pere Torné Esquius dels interiors buits i enigmàtics lluint-se en una composició tumultuosa per il·lustrar Les tenebroses, de Rafel Nogueras. No només això: coincidint amb els anys en què Catalunya es redefinia com a nació, com raona Casacuberta, “optar per un model de llengua, per una determinada tradició literària o fins i tot per una estètica concreta no són decisions individuals, sinó que adquireixen un significat col·lectiu i, en darrer terme, polític”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.