Cultura

Crim desorganitzat

El nord-americà Justin Lerner fa a ‘Cadejo blanco’ un retrat fidel de les ‘clicas’, petites bandes criminals de Puerto Barrios, a Guatemala

“No val la pena fer res que sigui fàcil de fer”, diu el cineasta nord-americà Justin Lerner (State College, Pennsylvania, 1980). Amb aquesta filosofia, va emprendre fa sis anys una aventura diferent. “Visc una part de l’any a Guatemala i una part als Estats Units –explica en una entrevista a El Punt Avui–. La meva primera intenció és oferir històries que no existeixen en el món del cinema. Si em quedés als Estats Units i només fes el que fan els meus col·legues, no em semblaria que tingués importància el que faig.”De fet, els seus primers treballs, els films independents Girlfriend (2010) i The automatic hate (2015), els va dirigir als EUA, però tractaven “temes difícils”, l’incest i una història d’amor entre un noi amb síndrome de Down i una mare soltera. “Sempre estic buscant històries noves, o imatges noves, com va dir Bresson”, diu. Mostra un gran respecte pels seus col·legues nord-americans: “Sí que es fan pel·lícules molt bones, però jo sempre intento canviar la meva perspectiva i escollir projectes amb molts desafiaments. Les pel·lícules i les històries que queden a la nostra memòria són reptes que, quan els fas, no saps si ho aconseguiràs. Sempre estic aprenent coses, com si fos un estudiant de cinema.”

El cas és que va seguir el camí invers a l’emigració de cineastes de tot el món cap als EUA i, des del 2016, passa temporades cada any a Guatemala donant classes de cinema. I ha estat el primer cineasta a rodar un llargmetratge a la ciutat de Puerto Barrios (a la costa caribenya), si no donem per bona una cinta de Tarzan que s’hi va filmar el 1933. Allà va estar tres anys investigant abans d’escriure i dirigir la pel·lícula Cadejo blanco , que avui arriba als cinemes. Demà la presentarà personalment a les 20.30 h en una sessió als cinemes Verdi de Barcelona. Va quedar sorprès per les colles anomenades clicas. “Són bandes desorganitzades de barri –explica–. Aquest concepte només existeix en aquesta part de Guatemala, a la ciutat de Puerto Barrios. S’assembla molt a una pandilla, però amb menys regles i organització. Són un grup d’amics que tenen un patrón [cap], que sovint no és allà, sol ser a la presó, o viu en un altre lloc. Tenen joves que són com els seus soldats i treballen per a ells, però de tant en tant, no sempre. Els membres de les clicas tenen una doble vida. Fan missions, com ara extorsions a negocis, a canvi de protecció. Funcionen com la màfia, però a petita escala, cada barri té la seva pròpia clica. És una forma de tenir una família i protecció.”

Cadejo Blanco relata la història d’una noia (l’actriu Karen Martínez) que viatja des de Ciudad de Guatemala a Puerto Barrios i s’infiltra en una clica per intentar trobar la seva germana, que ha desaparegut. Karen i Brandon López, premiats el 2013 a Canes per La jaula de oro, són els únics actors professionals del film, protagonitzat per autèntics membres de clicas. “Soc 100% fidel a la realitat; la gent que vaig entrevistar em va ajudar a corregir el guió, i vaig deixar canviar els diàlegs als protagonistes, molts dels quals no són actors professionals, formen part de clicas. Quan vaig arribar allà, vaig conèixer nois i noies i tardava setmanes a assabentar-me que formaven part de clicas. Això m’ha permès explicar una història amb més realisme, sense estereotips. Normalment, en aquest gènere cinematogràfic, es retraten bandes amb un perfil molt antipàtic.” La pel·lícula es narra des de la perspectiva de la protagonista, Sarita, una dona molt forta, que també surt dels arquetips: “A Puerto Barrios, les noies poden formar part de les clicas i ser alguna cosa més que una prostituta o vendre drogues. Poden arribar a pujar fins a nivells molt alts i tenir un paper important. No ho he vist gaire, un personatge així en cinema, excepte a la pel·lícula mexicana Miss Bala.” Justin Lerner subratlla el realisme de la història: “No surto del camí de la veritat, tot és ficció, però basat en coses reals que poden passar, històries de joves que no són malvats, però han de fer coses que estan malament per sobreviure.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
societat

Juana Dolores contraposa el poder feminista amb la misogínia a ’*HIT ME IF I’M PRETTY*’

Salt

Feliu Elias, tres en un

barcelona

Les Bernardes es regenera per al seu 40è aniversari

Salt

L’audiovisual jove de Reteena, a la Fabra i Coats

Barcelona

Un tiberi compartit

BARCELONA
Crònica

De misèria i por

Barcelona
cinema

‘La pantalla andina’, prop del cel i arrelats a la terra

Barcelona
Cinema

Jaume Figueras rebrà el Gaudí d’Honor 2023

Barcelona

Premien l’obertura dels teatres de Leòpolis i Odessa, a Ucraïna

BARCELONA