Cinema
MARC PALAU FONT
PROPIETARI DE VIDEOCLUB
“Encara em resisteixo a abaixar la persiana”
La plataforma t’endinya el que vol amb el seu sistema. Sembla que sigui la pel·li que tu vols, però no, és la que ells volen!
Durant quinze anys de la meva vida vaig estar treballant de dilluns a diumenge sense vacances, dedicat al videoclub
Fa anys que és més un hobby que un negoci. Marc Palau Font (l’Escala, 1970) va obrir un videoclub al seu poble l’octubre del 1998. De treballar set dies a la setmana i no fer vacances ha passat a obrir unes poques hores el cap de setmana. Per pura nostàlgia i sense ànim de lucre. La seva passió cinèfila, el seu afany col·leccionista i la seva resistència a albirar un futur fan que encara es resisteixi a abaixar la persiana del tot. A l’estiu encara li venien antics clients a demanar alguna pel·lícula i algun passavolant li demanava que no tanqués mai. “D’acord, però tu fa temps que no vens a llogar pel·lis”, responia.
És entrar i no saber per on començar. N’hi ha per triar i remenar!
Calculo que tinc més de 24.000 DVD i 3.000 BluRay, entre els quals hi ha unes 500 sèries, aproximadament. De varietat en dec tenir uns 17.000, més o menys. Tot comprat i registrat. Indexat no, ara, perquè des que em va petar l’ordinador, i no tenia cap còpia de seguretat feta, em vaig quedar enumerant cada còpia fins cap a les 16.000, diria. Ara bé, tot ho tinc al cap! Com pots veure, tinc una bona col·lecció. M’hi he gastat molts diners.
Per negoci o cinefília?
Les dues coses. La gran inversió la vaig haver de fer amb el pas del VHS al DVD. Pensa que vaig arribar a tenir 25.000 VHS, moltes cintes comprades abans de tenir el videoclub, que col·leccionava per a mi. Vaig anar reposant el que tenia en DVD. El 2005, un catàleg mensual oscil·lava entre 50 i 80 títols al mes; aleshores agafava una còpia de cada com a mínim, fins i tot les dolentes. Aquest últim mes només han editat 10 títols.
Com ha anat canviant tot plegat!
Recordo l’època que havíem de comprar el DVD en format de lloguer. Al cap d’un mes i escaig apareixia el de venda, que era més econòmic, i el que feien molts propietaris de videoclubs, sobretot els de caixers automàtics, era la trampa de comprar aquest i posar-lo de lloguer per abaratir els costos, ja que valien la meitat de preu i ells no hi posaven les caràtules. S’havien d’esperar, això sí, a poder tenir-la al catàleg. A mi em van oferir un caixer, però entre que havia de modificar la façana de l’establiment i perdia l’encant de recomanar, no vaig fer aquest pas.
Aquest deu ser el fet diferencial amb altres videoclubs: prescriure i l’atenció directa amb el client.
Sí, pensa que es feien cues, perquè la majoria de clients esperaven que els recomanés alguna cosa. “Quan puguis, Marc”, era la frase més habitual. Amb les plataformes d’ara penso com ha canviat el tema, sobretot quan encara recordo, i el maldecap que em provocava, sentir cada dia i constantment: “Marc, dona’m una pel·li nova i bona.” I ara va i les plataformes t’endinyen el que volen amb el seu sistema d’algoritmes. Sembla que sigui la que tu vols, però no, és la que ells volen!
Alguna cosa bona deuen oferir...
Cinematogràficament les plataformes han abaixat el llistó de l’exigència. Estem tornant a l’època de l’Estrenos TV. I com que saben que funcionen els films d’aventures, familiars i de comèdia, doncs en fan una adaptada a aquests gustos, amb els clixés habituals. Què vols que et digui?
I com eren aquells inicis del videoclub?
Quan vaig obrir cobrava 300 pessetes pel lloguer de cada pel·lícula, 400 les novetats. Això fins als actuals 3 euros. Vaig haver de posar un preu únic perquè la gent t’ho renegociava, però mai es queixaven que jo els deixés un marge obert a retornar la còpia. Un error? No crec, a la llarga em guanyava la clientela. No com altres videoclubs, que se’ls notava que eren pur negoci, penalitzant el client tot sovint. Això els va acabar perjudicant.
I com va començar aquesta aventura tan apassionant?
Quan estudiava a la Universitat de Girona anava tot sovint a un videoclub i el propietari, que volia expandir el negoci, em va proposar fer-nos socis. Com que jo era molt cinèfil, vaig aventurar-me a muntar una sucursal de VID Universal a l’Escala. Vam obrir amb uns 350 títols d’oferta. Vaig acabar comprant la seva part del negoci, ja que no era la seva passió.
En canvi sí la de vostè. Potser per això mateix es resisteix a tancar definitivament?
Suposo que sí. Els últims anys no ha estat un negoci rendible, però l’he mantingut. Sempre m’ha costat assimilar el fet que perdo calés amb el meu hobby, que en realitat és col·leccionar pel·lícules i treure’n un rèdit per costejar-m’ho.
Sí que en algun moment era rendible.
Hem passat èpoques molt bones. Pels volts de l’any 2000, la transició del VHS al DVD va ser tot un boom. Aquell any vaig comprar els primers DVD i al llarg de dos anys anava comprant els dos formats fins que a partir del 2003 ja només DVD. Treballava tant que no tenia cap dia de festa en tot l’any. I pensa que quinze anys de la meva vida els vaig passar treballant de dilluns a diumenge sense vacances, dedicat només al negoci del videoclub, fent el que m’agradava.
Tampoc per fer-se ric?
Com més diners guanyava, més invertia. Soc un col·leccionista. La gent encara em pregunta: “Quan tanquis, què en faràs, de les pel·lícules?” Doncs tinc clar que unes 12.000 se n’aniran a casa. La resta miraré de vendre-ho en un lot, a l’Ajuntament o a alguna biblioteca... I si no ho vol ningú, faré un portes obertes i les regalaré. La cultura no es pot tirar a les escombraries. Ja ho vaig fer amb els videojocs: els que no vaig arribar a vendre els vaig donar, sobretot a qui no se’ls podia permetre.
És clar, també es llogaven els videojocs.
Va ser un dels meus forats negres. Desapareixia el joc i el client. Costava molt recuperar els jocs, que ja eren més cars de comprar i alguns clients no te’ls tornaven. En això sempre hem estat desprotegits, i més jo, que sempre he donat confiança al client.
I fins quan s’ha pogut viure del negoci del videoclub?
Crec que fins i tot passada la crisi del 2008 encara treballava bé. Al ser col·leccionista, no veia el futur negre que venia. Ni quan se’m va instal·lar un caixer automàtic al poble com a principal competència tocant els nassos durant dos o tres anys. Diria que fins al 2015 vaig aguantar com a negoci, després ja ha estat per pur amor a l’art.
És a dir, fins l’entrada de Netflix a les llars, que va ser el cop definitiu?
Sí, els mateixos que llogaven DVD per correu abans que ho fessin per l’streaming i que es van oferir per treballar plegats amb la cadena de videoclubs Blockbuster. Ara, amb la reconversió digital, són les plataformes les que s’han endut tot el negoci. És el que hi ha, llei de vida. Però abans del 2008 la veritable lacra va ser la pirateria! A mi m’entraven al videoclub preguntant com es gravaven les pel·lícules en CD descarregades d’internet! Surrealista...? Això no és res! Em deien: “Escolta, què tens de nou, que de pirata ho he vist tot!”, o davant meu parlant que si “Tinc un disc dur amb 3.000 pel·lícules” o “Tens aquesta pel·li, que a internet hi és”. Em deien que això és lliure mercat i jo els responia: “Fins que et toca la butxaca.”
Els pocs videoclubs que resisteixen no s’han associat mai?
El que hem fet és comprar a distribuïdors com Canal Ocio, que et sortia més a compte, fins que la pirateria el va enfonsar. I he treballat amb altres dos al llarg del temps, ara amb un que trampeja com pot perquè també ven mòbils, videojocs i altre material comercial.
Així, és difícil saber si en queden més?
Recordo que cap al 2005 es comentava que a l’Estat hi havia uns 14.00 videoclubs. Fa tres o quatre anys en quedaven uns 350. Ara, a part del Video Instan de Barcelona, el primer videoclub d’Espanya i que encara resisteix reconvertit en cafè i lloc de trobada, no sé si en deu quedar cap...
I quin és el seu tipus de client?
Abans el cicle era estrena al cine, tres mesos i sortia de lloguer, i al cap de l’any s’estrenava a la tele. Tot ha canviat. Tot ara és cinema o plataformes i si els interessa ho treuen en DVD. Abans sortia tot editat. Això fa que a molts clients que pregunten si ja ha sortit els hagi de dir que no la tinc. Gent que estava acostumada a poder veure pel·lis que, al contrari, no passaven pel cinema. Com per exemple Don’s Plum, un film que Leonardo Di Caprio va censurar, però com que ja estava distribuïda la tinc en VHS i DVD. Bé, en tot cas la meva clientela és cinèfila, i molts en saben més que jo. Actualment em ve exclusivament aquesta. El jovent està enganxat a les plataformes, sobretot a les sèries. La mitjana d’edat és a partir dels 40 i 50.
Un equivalent al perfil de Filmin, doncs.
Sí, suposo. Quan vaig fer el canvi del local de 40 metres quadrats al local on estic ara des de fa anys, vaig decidir doblar la secció de cinema d’autor.
Però es pot continuar gaire temps així?
El futur dels cines el veig molt negre. La gent s’ha acomodat i cada vegada és més sedentària. La pandèmia ho ha accelerat tot. Quan no m’anaven gaire bé les coses, de cop i volta em vaig passar tres mesos sense que cap client entrés per la porta. I d’obrir unes dues hores al dia, fins fa poc hi he acabat desistint: ara només ho faig unes poques hores els diumenges. Bàsicament vinc perquè trobo tant a faltar venir al videoclub, ni que sigui per veure alguna pel·lícula o a posar ordre. Tancar? Costa, encara pagaré el lloguer fins a finals d’any, ni que sigui per venir a passar l’estona. Encara em resisteixo a abaixar la persiana definitivament, em segueix costant decidir-me. També em costa obrir els ulls, ho reconec, com els passa a alguns llibreters o el que venia discos de música, que es resisteixen a tancar.
Tarantino? Sí, però més l’avi Quimet
Tot i que l’apassiona Tarantino, segurament l’empleat de videoclub més famós del món abans de convertir-se en cineasta –de qui té totes les pel·lícules–, la passió cinèfila d’aquest escalenc ve de la família Palau, com bé li agrada remarcar. Especialment del seu avi Quimet. Era torner i mecànic de vaixells, fresador, fotògraf aficionat: “Era un artista que fabricava motors i fins i tot va construir un cotxe que li van confiscar per la dictadura”, detalla en Marc. I, a més a més, per pura afició va ser el maquinista de cinemes de l’Escala com el Pekín, el CER o el Cacahuet, rememora. I sí, també era com el protagonista de Cinema Paradiso: “Ens projectava, als meus amics i a mi, trossos retallats de les pel·lícules que muntava”, diu. Hi va haver una època, no fa gaire, que li van oferir portar l’últim cinema que quedava al poble, però ja en tenia prou amb la feina del videoclub i va declinar l’oferta. A l’Escala ara ja no queden cines i el videoclub, per poc temps. Amb el seu pare van iniciar la col·lecció de VHS, un miler, que després va reconvertir en DVD. “La fal·lera em ve d’aleshores”, assegura. Si bé Matrix és el seu film preferit –en té tot el que s’ha editat, en tots els formats i totes les versions–, seguint el seu criteri de tant recomanar títols, En un món millor, de Susanne Bier; Incendies, de Denis Villeneuve, i Alabama Monroe, de Felix Van Groeningen, han esdevingut alguns dels films més llogats al seu videoclub. Són molts anys de “Marc, dona’m una pel·li nova i bona”.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
