L’enigma del temps

Ramon Solsona (Barcelona, 1950) és un autor ambiciós que, a cada nova obra, es planteja reptes que el portin uns passos més enllà d’on va arribar amb l’anterior. És exigent i rigorós, dels que no donen un text a l’editor fins que no estan ben convençuts, fins que no l’han treballat tant com volien i una mica més. Ho demostra amb Temps enrere (Proa), una novel·la de 700 pàgines amb diversos graus de complexitat.

Una de les característiques és que l’Elvira i el Tomàs, la parella protagonista, passen pel túnel del temps cap enrere. Van del telèfon mòbil als primers televisors en blanc i negre, de la plenitud professional als orígens humils. Travessen l’amor i el desamor, la salut i la malaltia, afronten cruïlles que canvien el curs de les seves vides, descobreixen el sexe, cada vegada són més joves, fins que tenen tot el futur per escriure.

El temps passa per tothom i en tres espais: el Priorat d’abans i de després de la fil·loxera, la Barcelona de les dècades de 1960 i 1970 i l’Alemanya de l’època de l’emigració espanyola. I el temps passa per l’Elvira, que neix al Priorat inclement d’abans de la revolució del vi. Pel Tomàs, fill d’una portera que viu en un semisoterrani. El temps passa també per la corrua de famílies emigrades a Alemanya als anys seixanta. I passa per un teixit de personatges carregats d’històries i d’humanitat.

Quan, al cap dels anys, l’Elvira es retroba amb les amigues, “entre totes formaven una enciclopèdia de la vida viscuda”. La trobada es converteix llavors en “un mirall veraç, potser cruel, del pas pel túnel del temps”.

Per l’editor, Josep Lluch, “és una novel·la excepcional”, de l’autor de títols com ara Llibreta de vacances, Les hores detingudes, L’home de la maleta, Allò que va passar a Cardós, Disset pianos... “Sempre ha estat un autor molt ambiciós. Potser per això va començar a publicar tard, cap als 39 anys. I aquesta obra és ambiciosa i complexa. No les dona per bones fins que no les ha treballat prou i assoleix l’excel·lència desitjada. Planteja diversos reptes literaris, com l’estructura, jugant amb el pas del temps”, defineix Lluch.

Una constant de Solsona és que “té un domini enorme del llenguatge, que confereix riquesa als personatges, molt quotidians, que t’acompanyen després de la lectura”. “Hi ha diversos blocs temporals per mostrar la transformació que fa el temps, els efectes en els personatges, en les situacions, en les modes, en la política...”, conclou l’editor.

Ramon Solsona sempre és “reticent a explicar l’argument”, però alguns elements, una mica de peixet, sap que l’ha de donar. “L’he madurat durant molts anys, basant-me en records i coses que m’han explicat”, comenta l’autor. “El tema és l’enigma del temps. Ho he tractat a totes les meves novel·les. Sempre hi ha un salt en què veus com han evolucionat els personatges.” I en aquesta obra encara més que en la resta.

“El curs de la vida es va configurant a través del pas del temps, i és del que volia parlar. Tots som fruit de les decisions que prenem, però sempre hi ha en joc l’atzar. Tu pots decidir tenir un fill, però no saps si en podràs tenir, per exemple, o que vols treballar tota la vida en una empresa i potser tanquen...”

Jugar creativament amb el pas del temps, per a Solsona té un referent clar. “Una pel·lícula que no em cansaria de veure, Mulholland Drive; va ser com si David Lynch em digués a cau d’orella «ets l’amo del temps literari», i això he fet”, afirma amb un somriure trapella.

L’Elvira neix al Priorat el 1948 i, anys després, marxa amb la família a Alemanya; allà treballa en una fàbrica de galetes. El Tomàs, nascut a Barcelona el 1945, “és un paio molt llest que va amb una beca a estudiar sismologia a Alemanya i allà es coneixen. Tots dos són molt llargueruts.” Els acompanyen un centenar més de personatges. “Una vintena d’importants i la resta de més funcionals.”

A més de rescatar de la memòria de la seva infantesa personatges “com ara el mateix Tomàs i el Ricardet, un veí amb síndrome de Down”, Solsona va veure clara la part del Priorat a partir de l’experiència de les activitats d’El Priorat en persona, organitzades per Roser Vernet –a qui dedica l’obra– al Centre Quim Soler. “El Priorat va perdre la població de manera dramàtica, fins que fa uns anys va recuperar la cultura del vi i es va posar de moda a tot el món com a regió vinícola.” I tot i que aquest fet té pes, Solsona vol deixar clar que no ha “escrit una novel·la sobre el Priorat”.

De l’estructura, Ramon Solsona detalla que “són sis capítols en què s’alternen l’Elvira i el Tomàs”. “En cada capítol hi passa alguna cosa important i també hi ha un epíleg, datat el 2018, en què se resitua què ha passat amb tots els personatges.”

“L’obra comença quan tots dos protagonistes són grans i la narració va cap enrere. Com a lector saps com serà el seu futur, però desconeixes el seu passat. Però és una novel·la reversible; si algú vol, la pot llegir començant pel darrer capítol”, una gran pirueta.

Solsona sempre es documenta de manera abundant, conscient que gran part del que investigui, del que llegeixi, del que escolti no sortirà directament en el text, però sempre hi haurà aquella aroma. “Hi ha molta documentació, pels tres mons i per l’entramat de personatges, però és una novel·la amb històries i la majoria de la documentació es queda al calaix.”

“La pandèmia m’ha impedit trepitjar més el Priorat i Alemanya per documentar-me. Tot i que el confinament em va permetre escriure molt seguit. Un capítol sencer està escrit durant aquells dos mesos”, confessa.

Una altra peculiaritat de Temps enrere és que Solsona sempre treballa molt els diàlegs, i aquí d’una manera especial. “Allò que va passar a Cardós era molt dialogada; en aquesta el que he fet ha estat incrustar els diàlegs dins la narració, entre claudàtors. No sé si algú ho ha fet mai abans... La pretensió és que en cinema i en teatre podem veure moltes coses alhora, però el llenguatge és seqüencial, no pots explicar dues coses alhora.” Doncs ell ho ha provat de fer. A més, demostra un cop més la seva “passió per les llengües”. “Qui estima una llengua, les estima totes.”

Ha estat uns tres anys escrivint-la, “però ve de molt lluny”. A més, a escriure no s’hi posa fins que no ho té tot molt preparat i planificat i no suporta tenir un termini per lliurar una novel·la. Ramon Solsona mana en el pas de temps literari i, fins allà on pot, també en el del calendari. El que no es pot negar és que aprofita el temps, vagi endavant o enrere.