Dos amics al camp de sègol

De jove, Patti Smith hauria volgut ser geòloga i escriptora. I les primeres pàgines d’Uns marrecs (Club Editor) serien suficients per justificar-li la vocació, com quan explica que els seus records d’infància són inconnexos com “escenes estampades en una vaixella de vidre: un vell embarcador, una glorieta, un pont amb un arc de pedra”, o quan el xipolleig d’un cigne a l’aigua li inspira el desig incontenible de “dir alguna cosa de la seva blancor”. No s’acosta tant al seu admirat Rimbaud com a certa narrativa nord-americana sobre l’ingrés en l’edat adulta, a la manera de Harper Lee o del Holden Caulfield d’El vigilant en el camp de sègol, de J. D. Salinger. Potser fins i tot el Huckleberry Finn de Mark Twain, igual d’atònit i innocent davant el descarrilament del món conegut com ho són els quasi nens Patti Smith (Chicago, 1946) i Robert Mapplethorpe (Nova York, 1946-1989), una beatnik escardalenca i un pastoret hippy, quan es coneixen a la Nova York convulsa de finals dels seixanta i hi fan front bevent llet amb cacau, llegint William Blake i enviant-se cartes signades amb un estel blau, el seu símbol. “Érem com Hansel i Gretel i ens vam aventurar pel bosc negre del món”, diu Smith al final. En algun altre passatge, també equipara la seva relació a la dels bessons, a la d’uns nens salvatges, uns drapaires, a Wendy i Peter Pan, a Funny Face i Faust o a una revisió de Bonnie i Clyde, joves, enamorats però incapaços de robar un banc, ni tan sols un llibre o un fermall sense que la culpa els rosegués.

Uns marrecs, la traducció que ha fet Martí Sales al català de Just kids, publicat en anglès el 2010 i traduït al castellà per Lumen com Éramos unos niños, són les memòries d’aquella amistat indestructible sobre la qual Patti Smith va prometre a Robert Mapplethorpe que escriuria, poc abans que morís de sida el 1989, de la mateixa manera que L’any del mico, publicat també a Club Editor, fa dos anys, havia nascut del dol per la pèrdua d’un altre amic, el cineasta i escriptor Sam Shepard. Per a ells, era un deute d’amor; per als lectors, és una immersió vertiginosa en l’explosió de creativitat d’una època que acabaria sent llegendària, fins i tot en les seves baixeses. Però quan ells dos es van conèixer, l’estiu de 1967, encara no en formaven part; eren a penes dos marrecs amb il·lusions d’arribar a algun lloc en el món de l’art. Com tants altres joves amb talent del seu temps, vivien en habitacions de mala mort o en hotels sòrdids, i passaven una gana tan terrible com la dels bohemis de final de segle que llegien amb fruïció. Un dia de sort, podien compartir una salsitxa o una sopa d’enciam, l’especialitat de Patti Smith, i si Mapplethorpe estava especialment exultant, es deixava anar i es permetia una galeta banyada en xocolata negra. A vegades acceptaven donatius de desconeguts, com el dia que Allen Ginsberg va pagar-li un sandvitx a Patti Smith pensant-se que era “un noi molt bufó”. L’androgínia de la poeta roquera ha acabat sent icònica gràcies en gran part a les fotografies de Mapplethorpe. Feien miracles amb la misèria: la modelaven com els collarets de quincalleria que confeccionaven amb les romanalles dels mercats de segona mà o com els collages que compartien amb retalls de revistes masculines comprades als llibreters de vell, sobretot quan Mapplethorpe, amb l’homosexualitat acabada de descobrir, va començar a sentir-se atret per l’estètica dels mariners, els xaperos i el cuir clavetejat dels ambients sadomasoquistes.

Ni ella cantava ni ell tenia encara la seva primera Hasselblad. Dibuixaven, escrivien poemes, escoltaven discos de Madame Butterfly i Tom Hardin i, de tant en tant, anaven al cinema, tot i que a ell no li agradava gaire (la seva pel·lícula preferida era Esplendor a l’herba), i visitaven museus de l’única manera que és permesa quan no tens ni cinc: hi entrava només un, i a la sortida explicava a l’altre el que hi havia vist. Volien ser artistes amb tota l’ànima, al preu que fos. “No m’espantaven les misèries d’una vocació, el que m’horroritzava era no tenir-ne”, declara Patti Smith, que en tot el llibre assumeix amb generositat que el fet de ser-ne la narradora només li dona el privilegi d’haver estat la supervivent d’una història de dos. Així i tot, es nega a representar el paper de musa o de simple model del seu company. “En el terbolí voraginós de les nostres vides, els papers s’intercanviarien moltes vegades”, afirma, i encara que apreciés que ell la inclogués sovint en la seva obra fins i tot en els moments que estaven més distanciats, “com si fos a través d’ell que hagués de ser recordada”, seguiria el seu propi camí, lliure però vigilant, com una de les maneres més honestes d’estimar-lo.

Els unien la joventut, la vocació artística i una fraternitat còmplice que aviat descobririen que estava molt per damunt de l’exclusivitat de l’amor, quan Robert va començar a tenir parelles masculines i Patti va adonar-se que hauria d’acceptar un altre rol en la seva vida. Mai subsidiari. La cantant explica com de sobte es va trobar “completament sola i feta un embolic”, i com es passava “llargues estones plorant” mentre ell feia tot el que podia per consolar-la: més cartes amb estels blaus. La força del relat consisteix a convertir allò que hauria estat una revelació inesperada i quasi escandalosa, una espècie de traïció a l’amor que havien compartit, en el dol per l’extinció d’una vida que ja no tindrien, que els arrencava del cercle idíl·lic de l’adolescència i els llançava de cop al món. I no era un món tan bonic. Uns marrecs és també la crònica de l’època revoltada dels seixanta i els setanta, amb la guerra del Vietnam, les atrocitats de la família Manson, l’assassinat de Martin Luther King o el de Bob Kennedy, que Patti Smith segueix per televisió amb el cap enfonsat a l’espatlla del seu pare. Era també l’edat daurada de l’speed, que va abatre tants amics, “amplificava la paranoia, els prenia alguns dels talents naturals, els feia perdre seguretat i destruïa la bellesa”. Enmig d’aquell entorn bulliciós de macarrons, oportunistes i esnobs, i també d’un grapat de bons amics artistes, poetes i músics que es van creuant en el seu camí, van saber mantenir-se units malgrat les diferències (van compartir habitació al mític Chelsea Hotel, “una casa de nines de la Dimensió Desconeguda”), sobretot per la desconfiança que Patti Smith sentia pel cercle que papallonejava al voltant d’Andy Warhol i al qual Mapplethorpe aspirava: “Jo no sentia per Warhol el mateix que en Robert. La seva obra reflectia una cultura que volia evitar.” Encantadors quasi sense saber-ne, eren a més estranyament creients, d’aquella manera supersticiosa i màgica en què ho són els primitius, carregats d’amulets, rituals fetitxistes i tirades del tarot. “Quan dibuixo estic despullat. Déu m’agafa la mà i cantem plegats”, li escriu ell el 1968, quan comença a vestir-se amb un hàbit de jesuïta. Però fa l’efecte que en aquella contracultura entre hippy i roquera en què l’ambient sofisticat de la Factory convivia amb el tripi i l’heroïna, Patti Smith s’erigeix com el personatge més ingenu i alhora el més assenyat. Al capdavall, el seu pitjor pecat serà no haver après mai a comportar-se com cal a taula, menjant amb els dits i escopint a terra, cosa que desagradava profundament a Mapplethorpe.