Cinema

Gaspar Noé

Director de cinema

“El dimoni més gran per als humans és l’Alzheimer”

He fet poques pel·lícules. No volia perdre el temps fent projectes que no eren personals

La vellesa és com un informatiu d’actualitat: les males notícies s’acumulen. El director argentí establert a França Gaspar Noé (Buenos Aires, 1973), director de llargmetratges com Irreversible, Climax o Love, no ha estat mai un creador que convidi els espectadors a experiències entretingudes i acomodatícies. A Vortex , film protagonitzat pel director italià Dario Argento, Françoise Lebrun i Alex Lutz que va competir a Canes, parla de la vellesa sense edulcorants ni analgèsics: demència senil, problemes cardiovasculars i respiratoris, pèrdua de facultats... Però ho fa també amb una gran sensibilitat, en un doble retrat literal (divideix la pantalla en dues) que mostra dues soledats compartides d’una parella que durant molts anys va ser feliç.

Les malalties mentals com la demència senil són molt dures, però també és dur ser conscient de la decadència física...
La pel·lícula no és autobiogràfica, però vaig viure situacions molt similars. No soc heroïnòman, com el personatge del fill, evidentment, però vaig veure els meus pares intentant gestionar la demència de la meva mare. Vaig viure situacions que s’assemblen a les que descriu la pel·lícula. La vellesa es manifesta de maneres diferents: la fragilitat muscular, el càncer, la demència, que és molt freqüent entre les dones... I com a fill, quan veus els teus pares tan fràgils, et desperta encara més tendresa, gairebé els adoptes. El meu pare es va fer càrrec de la meva mare i jo sempre que podia anava a Buenos Aires a intentar aixecar-los l’ànim.
A la pel·lícula s’arriba a dir que la vellesa “és una merda”...
El que diu el meu pare és que la vellesa “no és un acudit”. Hi ha una frase famosa de Bette Davis: “La vellesa no és un lloc per als covards.” La vellesa és la cosa més natural del món i la que més tem la gent. Si fas una enquesta sobre quin és el dimoni més gran per als éssers humans, no és la guerra atòmica, la fam o l’escalfament del planeta, és l’Alzheimer. La gent té por de la demència, i amb motiu, perquè és present a gairebé totes les famílies. Tothom evita el tema, ningú està preparat per viure-ho. Són situacions en què els teus projectes de vida i la utilitat del teu passat s’esfondren. Hi ha gent que veu la pel·lícula i diu que potser és la que he fet més apta per a tots els públics, però també és la més violenta que he fet.
Parla de vellesa, però també parla de la mort.
La mort és un tema i alhora no ho és. És el final de la vida. L’únic misteri que hi ha és la vida. La mort només és l’absència de vida. Aquestes teories que l’ànima es pot desprendre de la carn són invents. No crec en l’ànima i menys encara en la vida després de la mort.
Per què posa les dates de naixement dels actors i de tot l’equip tècnic, als crèdits?
Per deixar clar que també els actors i els autors de la pel·lícula tenen una data de caducitat. És com si compres llet: pot durar una setmana, o si és pasteuritzada, una mica més, però hi ha coses que has d’acabar llençant. Amb sort, arribes als 90 anys, però la data de caducitat ja és a prop. La majoria no passen dels 80.
Però comença el film amb un brindis a la vida, entre flors.
Sí, i queda clar que és una parella que va ser feliç, que llegia molt i tenia un munt d’amics, amb un combat polític, artístic i social. Varen estimar la vida i encara l’estimen, però se’ls ha complicat. Parlar d’això no és ser pessimista, és ser conscient. No em considero pessimista. Si ho fos, no estaria fent cinema. Ho faig perquè em diverteix i em dona un gran plaer crear imatges, mostrar aquesta gent i que les imitacions de la realitat siguin versemblants.
A ‘Vortex’ es diu que el cinema és un gran somni. Ho creu?
Sí, crec en aquesta frase, el cinema és un gran somni. I també crec en una altra frase que es diu, que la vida és un somni dins d’un somni. La sensació de realitat quan somies és molt forta. Em costa creure en la materialitat de la vida real. Toques una taula i sembla matèria en contacte amb matèria, però un segon després ja et sembla com si hagués estat un somni, tot es confon en la memòria, el que un viu i el que somia. Quan et despertes d’un somni, sembla que el que has somiat ho hagis viscut realment. Si somies que te’n vas al llit amb algú que desitjaves, durant el dia sembla que realment ho hagis fet. Els somnis es graven a la mateixa zona del cervell que la realitat i tot es barreja. Avui mateix m’he despertat en un moment d’un somni molt bo i no hi havia manera de poder continuar el somni. Després de morir, la meva mare va aparèixer durant un temps en els meus somnis, i després a poc a poc va anar desapareixent. Veure-la en un somni em feia estar de bon humor, l’endemà.
Va ser difícil rodar amb doble càmera en un espai tan petit i ple de llibres?
No, el que va ser difícil va ser gestionar la paranoia col·lectiva per la pandèmia. Vam rodar el març i abril del 2021, en plena tercera onada de la covid.
Com se li va ocórrer dividir la pantalla en dues i què aportava a la història?
Havia fet un migmetratge, Lux Aeterna, en què ja hi havia doble pantalla, després la vaig tornar a utilitzar al curtmetratge de moda Saint Laurent - Summer of ’21. Quan vaig plantejar-me fer aquesta pel·lícula amb dos o tres personatges en un espai tancat, durant el confinament, vaig pensar que podia utilitzar el mateix recurs de dues pantalles dels curts. En aquesta història té més sentit, són dues soledats compartides. La simbologia de la pantalla dividida en dues és molt evident, tant per a una persona culta com inculta: són dues vides que es creuen i ja no es fonen més.
Per què a la seva filmografia hi ha pocs llargmetratges i molts curts i videoclips?
La majoria de directors fan pel·lícules que han estat suggerides per productors i escrites per altra gent. He fet poques pel·lícules, però tenia una idea, la volia fer, i no volia perdre el temps fent pel·lícules que no eren personals. Entre dos projectes personals, prefereixo fer curtmetratges i videoclips perquè em sembla menys perillós que acceptar projectes no personals, i que a més puguin tenir èxit i condemnar-te a fer més projectes no personals. O creus en un projecte i passes dos o tres anys treballant-hi, o no hi creus i no hi pots passar ni una setmana.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Laia Arañó Vega
Historiadora i autora del llibre “El camp dels catalans”

“El govern a l’exili va voler concentrar els refugiats catalans en un únic camp”

Banyoles
societat

La biblioteca de Cassà de la Selva ja porta el nom de Maria Corominas

cassà de la selva
música

La cantant gironina Jost Jou debuta amb ‘MFQM’: més forta que mai

girona
poesia

Guillem Pérez: “El cor és el vehicle amb què avancen la lectura i la vida”

cadaqués
Cultura

Mor Eduard Lluís Muntada, la veu en català de Vyvyan, el punky d’‘Els joves’

societat

Lectura de poemes i dos concerts per Sant Jordi

santa coloma de farners
SALT

Una marató de contes i música per amenitzar la Diada de Sant Jordi

SALT
Els propers reptes

Els propers reptes

BARCELONA
ÒPERA / DANSA

El Liceu convidarà Bieito, Ollé, Castellucci i McVicar el 24/25

BARCELONA