Cultura

El faune que balla

La Nederlands Dans Theater repetirà la inauguració del Grec, com ja va fer el 1988 amb Maria del Mar Bonet, ara amb una coreografia de Marina Mascarell

Lali Ayguadé estrena ‘Runa’, un duet de dansa física que viatja de la veritat a la mentida
Ana Morales hi porta ‘Peculiar’, una manera d’entendre el flamenc fora de les convencions

Cesc Casadesús va ser ballarí, gestor cultural i director del Mercat de les Flors, des que es va convertir en Casa de la Dansa Europea (2005-2015). Fins ara, però, mai havia inaugurat un Grec amb un espectacle de dansa. En la seva direcció artística del sisè Grec, ha optat per la Nederlands Dans Theater (NDT), una companyia que el 1988 ja va obrir aquell festival amb Nacho Duato i Catherine Allard (avui directora de l’ITDansa a Barcelona) com a ballarins i amb coreografies de Jiri Kylián i del mateix Duato. El faune, el símbol que aquest any el festival ha recuperat, té una bona oportunitat per ballar. Aquesta és una primera entrega de peces que arriben sota el paraigua del Grec.

El programa, de demà i dijous, inclou un treball de la coreògrafa valenciana Marina Mascarell (instal·lada a la Haia) que es tanca amb una coreografia, estrenada el 2000, de William Forsythe. L’NDT és una de les companyies de referència mundial des del 1976, en què Jiri Kylián (premi d’honor de l’Institut del Teatre en la categoria de dansa i coreografia el 1998) va assumir la direcció artística. Hi va continuar fins al 1999. Avui encara és una companyia cabdal per entendre la dansa contemporània al centre d’Europa. Mascarell, que ja va participar en l’assessoria de moviment a El poema de Gilgamesh de La Perla29 (espectacle d’inauguració del 2018), ha treballat partint de les composicions musicals i, posteriorment, afegint-hi l’espai escènic, el vestuari i el moviment. Mascarell, que sempre parteix del treball dels ballarins per compondre unes coreografies conjuntament, ha buscat la manera de trencar els mecanismes corporals del repartiment. Les habilitats dels ballarins impedien arribar a l’emoció de l’individu, des d’on ella treballa (i motiu pel qual és molt celebrada al Dance Forum de Taipei). Per al curs vinent viatjarà a Sydney per construir una coreografia amb els ballarins de la Sydney Dance Company, dirigida des del 2009 pel català Rafael Bonachela.

El 1988, l’NDT va actuar amb la música de Maria del Mar Bonet (en el treball de Duato), una oportunitat per veure com “la música mediterrània” es podia ballar en clau contemporània, recordava satisfet ahir Casadesús. El director admetia que la dansa és una disciplina que s’adapta molt bé a l’amfiteatre del Grec, i és per aquest motiu que ha estat un recurs prou habitual per obrir els festivals per a molts dels directors.

Runa (del 3 al 5 de juliol al Mercat de les Flors) és el nou treball de Lali Ayguadé, un duet en què ella intervé a escena (a diferència de la seva trilogia espiritual Kokoro, Iuanme, Hidden) amb Lisard Tranis. La peça juga entre la veritat i la mentida, partint d’una notable fisicalitat i d’una tensió dramatúrgica en un espai que simula una casa esmicolada i en què hi ha una certa investigació amb la manipulació dels objectes que hi ha dipositats arreu. La música de Miguel Marín té un cert regust de banda sonora, el que acompanya la narrativitat d’un moviment que gaudeix de l’assessorament de Jordi Oriol (també còmplice en la seva trilogia de l’ànima).

Nazareth Panadero & Co (del 14 al 16 de juliol al Mercat de les Flors) estrena a Catalunya Vive y deja vivir. Tot i que el nom pot semblar desconegut, Panadero va ser durant anys la ballarina de referència de la companyia Pina Bausch (1940-2009), que s’ha desfet definitivament.

La bailaora Ana Morales reivindicava fa un temps a Casadesús que volia actuar a Barcelona. Vilafranquina d’infància, ha fet la seva carrera al bressol del flamenc, a Sevilla. Peculiar (25 i 26 de juliol al Mercat de les Flors) es va estrenar fa unes setmanes a la Grande Halle de la Villette, a París, i l’any que ve es podrà veure també al festival de Nimes. Morales experimenta les fronteres del flamenc. Per exemple, el balla amb una arpa i una guitarra en directe. I s’hi entrecreua la videodansa. Morales reivindica la “fantasia”, i escapar-se de la necessitat de conèixer els palos per pensar que podrà valorar l’espectacle. Com en la dansa contemporània, apel·la a emocionar-se des de la pell, simplement.

‘Opening night’, un retorn esperat

La Veronal va sorprendre el públic del TNC amb Opening night, una coreografia que aconseguia estirar com pocs els recursos de la Sala Gran (habitualment temuda per les direccions escèniques). De fet, La Veronal és una companyia que s’ha atrevit amb reptes com, per exemple, inaugurar el Festival Grec del 2015 (en els anys de direcció de Ramon Simó) i sortir victoriosa del Palau dels Papes del Festival d’Avinyó amb Sonoma (2021). Ha estat l’única companyia catalana que hi ha actuat en 75 anys. Sorprenentment, però, La Veronal continua sent una companyia que no té prou recursos per mantenir-se com a estructura estable i que es va projectant a partir de cada projecte, amb una gira més internacional que catalana. Les poques funcions a la Sala Gran van coincidir amb la celebració del Sismògraf. Ara només hi estaran tres dies (del 14 al 16 de juliol) i, tot i així, el coreògraf Marcos Morau admet que encara no hi ha prou públic a Barcelona per demostrar que hi poden fer estades més llargues. Els tres dies, de fet, s’han rescatat de la seva gira internacional d’aquest i altres muntatges com ara Pasionaria, Sonoma i Equal evaluations. Està previst, segons el seu web, que estrenin una nova producció el 2023 al Grec de Barcelona.

Opening night ha estat un dels títols més celebrats pels Premis de la Crítica. El jurat de teatre el va considerar el millor muntatge, la millor direcció, el millor espai escènic, el millor vestuari i la millor il·luminació. L’any anterior, amb Sonoma, havia estat el jurat de dansa qui els va premiar com a millor muntatge de dansa del 2020 per Sonoma. A Opening night, Marcos Morau fa un homenatge a les nits d’estrena. I fa que tot comenci amb els aplaudiments finals del públic. Va molt més enllà del film de John Cassavetes (1977), en el qual s’inspira, assenyala el coreògraf.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.