Cultura

Crònica

acció artística

Barcelona, impresentable

Jordi Bernadó, que exposa al MNAC 14 fotos de personalitats retratades de lluny i d’esquena, va fer ahir al Gran Teatre del Liceu l’acció artística Me We. La intenció era “fotografiar l’essència de Barcelona i posar en relleu els vincles que la sustenten”. Volia retratar el públic voluntari que havia d’omplir les 2.292 localitats del teatre. I, pel que fa a reserves, estava garantit. Però som uns impresentables i, amb prou feines, es va arribar al 50% de l’aforament. Molt trist.

En accedir al pompós edifici, a partir de les 10.30 h, vam lliurar al personal de Bernadó el contracte de cessió de drets d’imatge que havien enviat per correu electrònic, juntament amb l’entrada amb el seient assignat.

La proposta de Bernadó s’emmarca dins del projecte de Víctor Garcia de Gomar, director artístic del Gran Teatre, que vol “fer del Liceu un centre de les arts on el subjecte principal sigui l’òpera, però en què també conflueixin altres disciplines”, va comentar, entre altres coses, inexplicablement només en castellà. A més del Liceu, en l’acció hi van col·laborar la Galeria Senda i, en l’apartat tècnic, Tx-Lab i Alpa.

Inspirant-se en el mètode científic, Bernadó ha fet una investigació demoscòpica de Barcelona. Tot l’any passat, l’artista va treballar en diferents variables per crear una cartografia humana de la ciutat: gèneres, ideologies, edats, sexualitats, comunitats, nacionalitats... Ahir, insistim, segons les persones apuntades a l’acte, hi havia 58 nacionalitats, amb un element en comú: Barcelona. La falta de compromís, l’egoisme d’agafar un lloc per després no fer-ne ús –com s’ha vist en concerts durant la pandèmia– també forma part de l’element Barcelona. Per sort, hi va haver honroses excepcions donant suport al projecte, com ara el mecenes Antoni Vila Casas, tot i els 91 anys que carrega.

Quan la poca gent dels pisos superiors va tapar alguns forats als amfiteatres –no es va omplir ni la platea– es va aixecar el teló. Hi havia un mirall gegant fet amb tela plàstica platejada per mostrar al públic la imatge que captaria el fotògraf. Es va enlairar, aquest mirall, i va aparèixer l’artista, sol a l’escenari i dalt d’un suport. Tothom va estar quiet mentre feia les fotos i una veu femenina comptava fins a cinc, afegint-hi bromes. Faltava el regal sorpresa, la magnífica interpretació del Cor de Cambra del Palau de la Música, amb els membres disseminats per la sala. Bravo.

Un dels capets que es veurà a la fotografia definitiva serà el meu. Significativament insignificant, sí, però ja puc dir que m’ha retratat Jordi Bernadó, com a Woody Allen, Vivian Gornick i Stephen Hawking. Poca conya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.