Cultura

Crònica

circ

Les ‘perfeccions’ del Trapezi

‘Poi’ connecta a través d’un personatge ingenu, Ino, des del seu empoderament

Segons els presentadors Lolo Fernández i Mama Calypso totes les persones són perfectes, tal com són. Aquesta és la conclusió a què arriben a quarts d’una de la matinada, ja trepitjant el dissabte en el tancament del cabaret. Reus tanca avui una edició que vol arraconar la covid –les mascaretes són molt testimonials i el contacte i proximitat entre artistes i espectadors trenca aquella fredor dels últims mesos–. Hi ha ganes de circ. I les places s’omplen, amb l’experiència del que sap la finestra on seure (a la plaça Mercadal) per no perdre’s passada amb la broma acrobàtica i còmica de Les P’tit Bras, o evitant el sol de cara en la caiguda al capvespre a La Palma. La fira Trapezi juga a aquella perfecció possibilista dels presentadors del cabaret. El to d’antiheroi, per molt fatxenda que hagi arrencat, acaba redimint tothom. Hi ha una divertida i celebrada catarsi.

Trapezi dosifica el seu potencial, també aquest any. Perquè ha concentrat en pocs artistes tota la programació (sovint amb actuacions doblades d’una mateixa companyia en dos dies diferents). I que, a més busca incompatibilitat per garantir una dispersió de públic al carrer.

Una de les joies és el treball amb baldufes de Guillem Vizcaíno, Poi, per la seva precisió amb les baldufes, sí, però sobretot perquè construeix un personatge que reclama l’atenció del públic com un pagès guiaria un ramat de cabres. Ho fa amb l’estima de molt temps de pasturar i també amb el crit d’alerta perquè estan devorant el sembrat tendre del camp. Aquest joc, aparentment tan simple, permet construir una relació amb els espectadors i incitar-los a col·laborar amb la destresa. Juga amb les baldufes com si fossin diàbolos, fent-los rodar i transitar per trajectes increïbles. Però emociona i connecta gràcies al reclam més orgànic. Com ho faria Tomeu Amer a Peix (li ha fet una assessoria externa) o Joan Català amb Pelat, per exemple. O, fins i tot els acròbates d’Eia que també van jugar amb la proximitat a Espera.

També és destacable un treball de moviment circense d’Ino Kollektiv (Ino). Set noies que mostren el seu empoderament a partir d’uns jocs que fan un pont entre la dansa –Made of space deNader& Campos o Trama de Roser López Espinosa es mouen per paràmetres molt pròxims– i l’especialitat del circ de portés. Elles trenquen els rols i esdevenen àgils o portors, indistintament. Totes set tenen el seu espai de projectar una certa desesperació per mirar de complir uns rols socials que venen imposats. Entre totes, decideixen abolir-los per poder-se’n alliberar. La peça funciona millor quan ronden en la coreografia que quan procuren ser massa narratives. Són molt més plàstiques en ell ball que en la voluntat d’explicar-se. No els cal. Quan tornen (cadascú pel seu camí) provoquen el somriure de la complicitat: Juntes s’han fet fortes. El grup augura futurs espectacles en què arrodoneixin més el seu llenguatge, en què es deslliurin d’allò que dona la sensació que se senten obligades a posar.

També té un cert aire de discurs ecologista Endangered, en què un científic descobreix una espècie en extinció en vol completar l’estudi. La seva ànsia pel reconeixement, el fa desobeir els principis bàsics d’un investigador. I això mai es podrà considerar perfecte, per molt que ho proclamin des d’una intenció redemptora la colla enèrgica del cabaret. Ara, aquest Trapezi és perfecte perquè se l’esperava.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.