‘Catedralíssima’

Amb orfebreria, Pau Carrió transforma una novel·la de 600 planes en una obra de teatre de prop de quatre hores. Mantenint la coherència de la narració (a diferència del 2666 de Rigola que cada un dels cinc capítols tenia formats diferents), servint-se de la intriga policíaca i fent brillar uns discursos en fred sobre el poder: com es legitima la violència i el control del poder. Cauen a la platea com una bomba. Hores més tard, Putin (un Napoleó del segle XXI) fa bona la tesi de Raskólnikov. L’atordiment per la contundència ètica del muntatge és immens.

Carrió desorienta l’espectador quan l’asseu al revés del que és habitual. Un exercici estètic que esdevé catàrtic. Perquè aquesta mena de mareig (d’anar a l’autobús assegut al revés de la direcció del vehicle) coincideix amb el deliri que viu el protagonista. Pol López assumeix el personatge amb una profunda humanitat (a diferència d’aquell Hamlet que també va dirigir Carrió) tot i que en moments d’una fredor i reflexió de superhome de Nietzsche, que defensa el personatge. Míriam Iscla és la seva antagònica. Si a Els miserables, l’agent és un gos del poder, a Crim i càstig l’inspector juga amb els límits amb una obsessió quasi prevaricadora.

El debat dialèctic de la primera part és de floret. Al seu costat, la buidor, les vergonyes, les pors, les misèries, la maldat patètica. Els dos protagonistes sobresurten d’un perfil de personatges que, ben bé, podrien ser veïns de L’oncle Vània de Txèkhov. Des de la contenció, tots els actors desgranen uns personatges carregats de contradiccions, com Dúnia (Carlota Olcina), Natassia (Roser Batalla), Sònia (Maria Rodríguez) i la mare (Francesca Piñon). Són dones que viuen depenent de l’estabilitat que els proporciona el marit. Però que encarnen tremp i determinació.

La posada en escena planteja, sobretot en la primera part, una forma que evoca el malson: com si es llegissin les intrigues del protagonista patint ser descobert (entreveient pistes mal resoltes i testimonis inoportuns, que apareixen desenfocats dins d’una bombolla) i que es mou, en la buidor, amb una música que punxa en directe Joan Solé (una mena de Totpoderós, que manega el destí del humans). En la segona part, el deliri ve directament de l’amor i de la consciència.

L’excés d’aquesta catedral projecta terribles ombres inquietants. Era necessària que fos ambiciosa: de llarga durada, d’un espai immens buit com la Sibèria, d’efectes visuals i que trenquin amb la postal esgrogueïda del passat. Pau Carrió s’ha guanyat els galons de director de sala de gran format, amb la complicitat actoral (sobretot de Pol López) i un treball d’anys.