Cultura

MAITE SALORD

ESCRIPTORA, GUANYADORA DEL PREMI PROA DE NOVEL·LA

“Les persones també són una altra riba”

Un dels temes importants del llibre és la identitat, d’on són realment les persones obligades a abandonar la seva terra
L’humanisme de Camus és ben present: el seu sentit de la justícia, la voluntat de concòrdia. Ha estat una lectura imprescindible

Després de més de deu anys dedicada a la política, primer com a regidora i després com a presidenta del Consell Insular de Menorca, Maite Salord ha tornat a l’escriptura amb un ple al quinze: el premi Proa per El país de l’altra riba, una novel·la ambientada a l’Algèria colonial, just abans de la guerra d’independència, on s’entrecreuen les històries de jueus fugitius dels nazis i dels menorquins establerts a la població de Fort de l’Eau, amb connexions ben vives en el present.

Què és el que l’ha atret d’Algèria per ambientar-hi la novel·la, que té un cert aire de ‘Casablanca’?
Volia donar veu a l’emigració menorquina a Alger, que comença a mitjan segle XIX fins a la sortida el 1962, un cop Algèria deixa de ser colònia francesa. Amb l’arribada dels Gold a la ciutat, l’avi sastre i el net jueus que fugen dels nazis, s’obre la perspectiva de la història i em permet dibuixar la ciutat amb tota la seva complexitat. D’Alger en deien la “segona ciutat de França” i era un lloc especial, una barreja de colonialisme francès i arrels àrabs. Una ciutat entre dos continents, amb tot el que representava.
Hi ha estat alguna vegada, a Alger?
La veritat és que és un viatge que m’ha quedat pendent a causa de la pandèmia. He tingut la sort, però, de comptar amb un bon material bibliogràfic, a més de fotografies o postals, que m’han permès moure’m amb facilitat per Alger i Fort de l’Eau, la població que els emigrants menorquins van fundar a pocs quilòmetres de la capital. De fet, vist en perspectiva, potser és millor no haver tingut la imatge actual dels llocs, perquè segurament així he estat més fidel a com eren en el moment en què transcorre la història.
En alguns passatges, la incipient revolta dels musulmans fa pensar en les reclamacions independentistes de Catalunya. Tots els processos d’emancipació es nodreixen dels mateixos greuges?
A les Cròniques algerianes, Albert Camus denuncia la situació de misèria de la població autòctona musulmana perquè, segurament, com a descendent d’immigrants d’ascendència menorquina, s’hi va sentir molt proper. Però, d’altra banda, també considerava que la independència l’hauria desposseït del que anomenava “la pàtria carnal”. La independència d’Algèria posava fi a l’imperi colonial francès, i la situació em sembla que no era comparable a la que avui es planteja a Catalunya.
Tots els personatges experimenten el desarrelament d’una manera o altra. El fet mateix de viure en una colònia, per a un francès com Michel Bisset, també representa una dislocació.
Sens dubte, un dels temes importants del llibre és el de la identitat, d’on són realment les persones que es veuen obligades a abandonar la seva terra, d’on se senten. És un tema molt actual i, a la vegada, universal, de tots els temps. Igual que els conflictes bèl·lics als quals tantes vegades van lligats els fenòmens migratoris. A mi m’interessa explicar com viuen la història les persones anònimes perquè és la manera de mostrar i fer entendre l’abast de les tragèdies, fins i tot a qui no les ha patides a la pròpia pell.
Fa referències constants al blau del cel i del mar, com una capa de llum que cobreix la Mediterrània compartida.
En aquest aspecte, hi pesa molt la meva condició d’illenca, de viure envoltada d’aigua. La Mediterrània és el camí i, a la vegada, l’altra riba que acull. És Marsella, Menorca, Barcelona, Alger. Sens dubte, la mar és una de les grans protagonistes de la novel·la i és, a més, la gran descoberta del petit Daniel Gold en arribar a Alger. L’aigua i una claror desconeguda que, a moments, l’aïllen de la tragèdia.
La història de Hanna i Marta és el reflex del pes que el passat té en les nostres vides, com diu el narrador al final?
Les meves novel·les connecten passat i present perquè pens que en la vida hi estan. El passat és dins el present, i és perillós oblidar-ho. Tendim a pensar que el que vivim és únic i, si mires cap enrere, no és així: migracions, guerres... Sense consciència del passat, quin present podem construir? En el cas de Hanna i Marta, assumir el passat familiar no és fàcil perquè sovint condiciona la comoditat del present. Però, tot i que en un primer moment na Marta s’hi resisteix, al final s’hi sent abocada.
Albert Camus és el pont entre les dues generacions, entre els dos països, però també un referent moral per afrontar un passat conflictiu. En quin sentit l’ha influït el seu pensament sobre la història?
Una de les citacions que encapçala la novel·la és seva, del discurs del lliurament del premi Nobel, en què diu que l’escriptor ha d’estar al servei dels qui pateixen la història. Camus, que va ser criat per la seva mare algeriana d’ascendència menorquina i per la seva àvia nascuda a Menorca, és una figura que plana damunt la novel·la, encara que només surt citat cap al final. El seu humanisme hi és ben present: el seu sentit de la justícia, la seva voluntat de concòrdia, de voler formar part d’una societat en què deia, agafant paraules de Nietzsche, que no ha de regnar el jutge sinó el creador, sigui treballador o intel·lectual. De fet, les seves Cròniques han estat una lectura imprescindible per poder entendre la realitat algeriana prèvia i posterior a la guerra d’independència. Com també ho ha estat El primer home, la seva obra pòstuma, en què, a través de la mare i de l’àvia, es fan visibles els lligams amb una Menorca que no va trepitjar mai però que el va acompanyar sempre.
De tots els personatges, Bisset és el que menys entén el conflicte, però al mateix temps sent debilitat pels que pateixen. Està d’acord que és el personatge més ambigu de la novel·la?
Així és. M’agrada com és el personatge de Bisset perquè no és fàcil d’encaixar. A priori, per la seva procedència social i econòmica de colon ric podria semblar que és d’una peça, però no és així. És, també, generós, sentimental, irònic... Remet directament a les contradiccions humanes, als matisos. És un personatge que, a mesura que anava escrivint, creixia en complexitat.
La novel·la és molt narrativa, amb poques descripcions, perquè els personatges parlin o actuïn més que no pas mostrin el seu món interior. És l’estil en què se sent més còmoda?
La novel·la té dos fils narratius i temporals amb un estil molt diferent. A la part narrada en tercera persona, la idea és que el lector entri en els personatges, els Gold, Bisset, els Vidal..., que els conegui i se’ls faci seus a partir de com actuen, més que no explicar-los. Es tracta d’implicar el lector en la construcció dels personatges. En els capítols més actuals, Marta s’explica en primera persona i deixa al descobert el seu món interior. En tots dos casos, l’estil és directe i precís però amb un llenguatge que no vol defugir la capacitat de suggerir.
En la seva obra, la memòria i la identitat hi són molt importants. ‘L’alè de les cendres’ era de fet l’elaboració d’una història explicada per la mare. I també va necessitar molt de temps per acabar-la.
L’alè de les cendres va ser la primera novel·la que vaig començar a escriure i és cert que em va costar molt trobar la veu narrativa per explicar-la, en les diferents versions abans de la definitiva. El cas d’El país de l’altra riba és diferent: els anys que he estat a escriure-la es deuen a la dedicació política, molt intensa els darrers anys i que ha marcat el ritme de la meva escriptura. Amb tot, és cert que em costa molt donar els textos per definitius. Només quan ja estan publicats i perquè no hi ha cap més remei!
El contrapunt del “dolor de la història” és sempre l’amor?
M’agaf a les paraules de Xavier Pla quan em van donar el premi i que subscric del tot: els protagonistes de la novel·la no són uns desarrelats perquè, tot i que han hagut de fugir del seu passat, i carreguen una memòria personal feixuga, tots, absolutament tots, sobreviuen gràcies a valors com l’amor i l’amistat. Les persones també són una altra riba.
Ha dit que “una novel·la és una alquímia d’elements reals i imaginats”. Què hi ha de real en aquesta?
La història que s’explica no és real, ni tampoc ho són la gran majoria de personatges. Ara, és evident que qui escriu parteix en moltes ocasions d’experiències pròpies per descriure sentiments, sensacions, idees... L’únic personatge que està inspirat en un de real és Emilià Pujol. És el meu homenatge a una persona estimada, i molt estimada a Menorca, que ens va deixar els primers dies de la pandèmia, Emili de Balanzó.
A la novel·la els personatges no tenen una opinió gaire favorable dels polítics. Fa un balanç igual de pessimista de la seva etapa en el govern de Menorca?
Ben al contrari, el balanç és molt positiu. És cert que vius situacions que no són fàcils, amb molta pressió i amb una dedicació constant, però a l’altra banda de la balança hi pos la satisfacció de treballar per la teva terra i la teva gent, i la possibilitat de viure situacions i conèixer persones que d’una altra manera hauria estat impossible. Ser presidenta del Consell Insular de Menorca va ser un honor i una gran responsabilitat.
L’any 2021 ha abandonat la política activa. L’escriptura, en canvi, no l’ha deixada. Hi ha més vocació en la literatura?
Sempre vaig tenir clar que la dedicació política seria temporal, que és com em sembla que hauria de ser. No té res a veure amb l’escriptura. Per a mi, escriure no és una dedicació: és una manera de viure, de mirar-me el món que m’envolta... Ni que volgués podria deixar de ser escriptora. De fet, no ho he deixat de ser tots aquests anys que no he pogut escriure gaire, perquè aquesta història que tenia començada del 2014 m’ha acompanyat sempre.
Ser escriptora des de Menorca és un privilegi o un inconvenient? A la novel·la, és el destí de l’esperança i el recomençament.
Com tot, té aspectes positius i d’altres que no ho són tant. D’entrada, per a mi viure a Menorca és un privilegi, i durant aquests mesos de pandèmia encara se m’ha fet més evident. Viure envoltada de la mar, de la natura, de les pedres i de les roques, de la claror i els colors... no té preu i permet aïllar-te de sorolls que destorben. Ara, també és cert que moure’t és molt més complicat, i açò ho notes, sobretot, en els moments que has de promocionar una novel·la. Però jo em qued, sens dubte, amb els aspectes positius.
Menorca s’ha preservat bastant de la colonització turística d’altres illes. Hi ha hagut una política conservacionista més activa?
Un altre tema important que també surt a la novel·la és el dels inicis del turisme a Menorca, que avui està més d’actualitat que mai. Mentre escrivia –tot i que ho sabia– no he pogut evitar que em sorprengués veure com, tants anys després, encara parlam de protegir el territori, de regular l’oferta il·legal o de la importància de continuar sent una economia diversificada. La pandèmia ha canviat els hàbits turístics i, aquest estiu, Menorca ha rebut molt de turisme català, espanyol i francès, que és el que lloga un cotxe i es mou per l’illa, cosa que té aspectes positius i negatius. Menorca ha de gestionar aquesta nova realitat amb valentia, com quan va apostar per la declaració de Reserva de Biosfera el 1993 o va aprovar un Pla Territorial que ja el 2003 posava límits al creixement urbanístic.

L’escriptora silenciosa i pacient

En alguna ocasió, Maite Salord (Ciutadella de Menorca, 1965) ha explicat que va patir una paràlisi de les cordes vocals que la va deixar sense veu i que aquell aïllament va desencallar l’escriptura de L’alè de les cendres (2014), una història que se li resistia feia anys. A El país de l’altra riba, la paraula “silenci” hi surt també molt sovint, relacionada, segons afirma, “amb la lectura i l’escriptura, però també amb la reflexió i la presa de consciència”. Autora pacient, va deixar passar la seva oportunitat l’any 2007, quan després de ser finalista del Sant Jordi amb La mort de l’ànima va arraconar la literatura per entrar en el món de la política, però l’escriptura ha continuat tots aquests anys per dins, a un altre ritme, com també el de la lectura (darrerament ha llegit, diu, Sebastià Alzamora, Núria Bendicho, Francesc Serés i Antoni Vidal Ferrando). Potser l’oportunitat de debò comença ara.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.