cinema
musical
Ballar fins a la fi del món
Spielberg situa ‘West Side story’ al barri de Nova York que li dona títol, arrasat per la gentrificació. Els Globus d’Or i la crítica l’assenyalen com un dels films de l’any
El nou treball de Spielberg aplega grans noms de la cultura dels EUA del segle XX i actual
Steven Spielberg tenia deu anys quan el seu pare va portar a casa un disc del musical de Broadway West Side story. El va fascinar fins al punt que els pares el renyaven perquè en cantava les cançons a taula durant el sopar. El cineasta, que acaba de complir 75 anys, ho explica en una entrevista en el rotatiu britànic The Guardian i remarca que la seva nova pel·lícula, West Side story , que avui arriba als cinemes amb un any de retard a causa de la pandèmia, en cap cas és un remake de la pel·lícula de Robert Wise i Jerome Robbins del 1961. Es tracta d’una nova adaptació del musical original: “Mai m’hauria atrevit a acostar-m’hi si només fos una pel·lícula. Però, com que el musical s’està versionant constantment arreu del món, no vaig tenir la sensació que estigués trepitjant la pel·lícula del meu amic Robert Wise.”
El musical West Side story es va estrenar a Broadway l’any 1957. El coreògraf Jerome Robbins va tenir la idea de traslladar Romeu i Julieta a l’Upper West Side, un barri de treballadors de Nova York. L’obra va congregar grans noms de l’escena i la música: Leonard Bernstein en va escriure la partitura; Arthur Laurents, el guió, i un jove anomenat Stephen Sondheim, la lletra. Ha mort unes setmanes abans de l’estrena de la pel·lícula.
Metro Goldwin Mayer va convertir l’obra de teatre en un dels seus grans musicals cinematogràfics, que va ser el gran triomfador en els Oscar del 1961: es va endur deu estatuetes, incloses les de millor pel·lícula i director. Va marcar un canvi de rumb del musical a la pantalla gran, amb escenes d’exteriors, modernes coreografies i una complexa posada en escena. La nova pel·lícula, una producció de 20th Century Fox que, amb el retard de l’estrena i els moviments empresarials, ha acabat sent distribuïda per Walt Disney, congrega igualment alguns grans noms de la cultura nord-americana del segle XX i actual: als esmentats Leonard Bernstein i Stephen Sondheim, autors de la música i les lletres, i Spielberg, s’hi ha afegit com a guionista Tony Kushner. L’autor de l’obra de teatre Àngels a Amèrica i col·laborador de Spielberg a Munic i Lincoln manté el conflicte racial al centre de la trama, però hi incorpora una diferència important respecte al film del 1961: l’Upper West Side està en plena transformació per un pla urbanístic que l’arrasa literalment. No és un matís sense importància: converteix els protagonistes de West Side story en un grapat de joves de classe baixa immersos en una guerra de bandes mentre el capitalisme especulatiu està a punt d’expulsar-los per sempre del seu barri. Diverses coreografies passen entre enderrocs de vells edificis que seran substituïts per gratacels.
Steven Spielberg no havia rodat cap musical, però l’edat i la falta de pràctica són poca cosa davant el seu inesgotable pou de talent. Mou sovint la càmera i fa enquadraments originals, però tot està sempre al servei de les coreografies i els intèrprets.
Intèrprets brillants
El quartet protagonista brilla en les coreografies i està a l’altura en la resta d’escenes, sobretot la debutant Rachel Zegler (María). Ansel Elgort és Tony, el líder de la banda dels Jets (blancs), que s’enamora d’ella; David Álvarez és el germà de María i líder dels Sharks, els porto-riquenys, i Ariana DeBose és Anita, la seva parella.
Spielberg ha obtingut unes crítiques extraordinàries amb la pel·lícula, gairebé tan ben puntuada per la crítica en el portal Metacritic com el film del 1961 (85 i 86 sobre 100, respectivament), i ha estat nominada a quatre Globus d’Or, incloent-hi el de millor comèdia o musical i millor direcció. En canvi, la rebuda en taquilla als EUA ha estat discreta, amb 18 milions de dòlars fins ara. Crítica i públic en aquest cas no coincideixen.
